Pels qui no coneguin aquest ball suposadament tradicional a les nostres contrades, la farandole és una dansa tradicional d’origen provençal. Se li atribueix una antiguitat prehistòrica amb restes de gravats rupestres inclosos. Antigament havia estat considerada una dansa de la vida i de la mort i també es feia servir per a rituals agraris. Vaja, res a envejar-li a la marratxa o al contrapàs. Va interessar a grans compositors com Bizet, Txaikovski i Gounod: les partitures poden descarregar-se des d’Internet totalment lliures de drets d’autor.
El gravat, un dels més curiosos de la col·lecció de la Biblioteca Nacional, fou publicat originàriament a quatre colors al diari Le Petit Journal el 1891 amb la tècnica de la xilografia, consistent a agafar una placa de fusta, buidar les parts que no han de sortir gravades i entintar només aquelles que queden en relleu i volem que s’imprimeixin.
Segons Manuel Viusà, a Viatge de ploma i paper, fou tot un misteri que aquella publicació dediqués un suplement especial a les festes d’Andorra: aquest apartat era l’únic que s’editava en color, i el cost era evidentment més elevat. El pretext fou que es festejava el nomenament del nou vicepresident la Prefectura dels Pirineus Orientals, M. Sicard, com a jutge d’apel·lacions.
Deixant de banda aquest fet, el que ens crida més l’atenció és l’escena representada. Les figures dansen agafades de la mà formant una rotllana. Els ballarins, però, semblen més aviat artistes convidats: la indumentària semblaria més habitual dels nostres veïns del sud que de casa nostra. Els homes vesteixen barretina, faixa, gec i calça curta, i les dones faldilla, davantal i la típica còfia. Per fer-ho més real devien incloure a l’escena un dels nostres edificis més emblemàtics, Casa de la Vall, i hi van afegir una plaça ben neta i polida just davant del parlament, no fos cas que algun dels dansaires s’entrebanqués i esguerrés la festa. El que no queda clar és que les figures situades en segon terme just davant de la porta de Casa de la Vall siguin ballarins o les autoritats una mica camuflades. Però donem com a bona la representació del palais des vallées com a encarnació de les institucions.
Pel que fa a etimologia, poca cosa se’n sap. La proposta més acceptada però, és que dient-se farandolo en provençal i farandola en català, el més probable és que provingui del mot castellà farándula, interpretat com a conjunt de comediants ambulants, res a veure amb certs programes televisius de contingut força qüestionable. Una de les incògnites més lligades a aquest gravat és que mai s’havia pogut documentar que realment s’hagués ballat aquí. Doncs bé, resolta aquesta incògnita només us caldrà buscar l’obra de l’artista francès Jean Lataste, que inclou una fotografia d’una ballada en tota regla pels carrers d’Ordino.
