El debat de la doble nacionalitat sobrevola per sobre els nostres caps durant cert temps, de vegades mesos, de vegades anys, però sempre acaba aterrant a la realitat del dia a dia de manera recurrent. Alguns em podran dir que això passa amb altres temes i no els faltaria raó, però en aquest cas em sembla especialment significatiu, perquè aquest fet indica que és un afer no resolt i que per això convindria que algun dia el resolguéssim d’una vegada per totes, si bé és cert que els temps canvien i res és per sempre.
D’entrada, caldria analitzar si els vint anys de residència per poder adquirir la nacionalitat és un temps acceptable o si caldria reduir-lo. Cert és que havia estat a 25 anys i es va escurçar, però vint anys continua sent un temps massa elevat, sobretot si el que pretenem és l’homologació amb la resta de democràcies occidentals. En aquest sentit, caldria fixar un període similar al que posen els països del nostre entorn en justa reciprocitat.
A l’hora d’abordar aquesta qüestió és convenient fer-ho des de totes les perspectives. Sempre ha de ser així però en aquest cas és potser més prudent. Seguint amb els vint anys i posant-se al lloc del resident que assoleix aquesta fita, ens hauríem de preguntar quins incentius té per fer el pas. Per exemple, pot sentir-se a gust i integrat al país i, per tant, estar obert a adquirir el nou passaport, però llavors arriba el moment que se li exigeix que renunciï a la seva nacionalitat d’origen, i aquí és on arriba el dubte i sovint la barrera.
Em sembla massa exigir-li a una persona que té un passaport de la Unió Europea (UE) i/o l’espai Schengen de lliure circulació de persones que hi renunciï, només per l’excels privilegi que significa convertir-se en andorrà. Si hi afegim que l’estat andorrà no mostra cap mena d’interès en què adquireixis el seu passaport i que tothom sap que molts andorrans tenen la doble nacionalitat (alguns fins i tot van donant lliçons de patriotisme), sovint hi ha molta gent que es fa enrere. I això, a més, no suposa cap problema per als andorrans, perquè ja els hi està bé ser minoria al seu propi país mentre aquesta minoria sigui qui decideix les coses importants.
Arribats a aquest punt, la qüestió torna a planejar per les butaques del Consell General. Demòcrates no es mou ni un mil·límetre de la seva posició històrica, com és habitual, mentre la resta és incapaç de consensuar una resposta alternativa, fins i tot en alguns casos amb l’ambigüitat que els caracteritza, com és el cas de Concòrdia. Sí que s’ha escoltat l’expressió “situació insostenible”, sobretot per allò del greuge comparatiu que suposa que alguns residents de determinats països que no permeten la renúncia a la nacionalitat d’origen els estigui permès el doble passaport. Per si sol ja és un argument prou de pes com per canviar les coses.
Continuant amb l’exercici de posar-se a la pell de l’altre, qui des de la part que ha d’acceptar nous ciutadans de ple dret no vol canviar res o ben poc, sovint s’esgrimeix l’argument de perdre la identitat o d’afeblir el país. No dic que no tinguin part de raó, però quan tots sabem que aquesta situació ja es dona i no ha passat cap daltabaix, millor seria regularitzar-ho i que tothom hi tingui accés, evitant premiar els més espavilats de la classe.
Solució? A mi em sembla que seria més just i posat al dia si baixéssim els anys de residència a 10 o 15, temps suficient per constatar un arrelament, i donéssim llum verda a la doble nacionalitat, que de fet ja és el que passa en molts casos, perquè tots sabem que la nacionalitat espanyola no es perd mai, i que si tornes a la Seu d’Urgell la recuperes. Doncs evitem a la gent el doble desplaçament, que prou feina tenen, i fem-ho oficial, perquè el dia que algú tingui accés al cens de nacionals residents de l’ambaixada espanyola tots plegats ens posarem les mans al cap.