La ‘febre enlairadora’

Quan anys més endavant es recordi l’any 2020, immancablement el relacionarem a la pandèmia del coronavirus, a la mascareta, al confinament, però  també el recordarem, si més no a Andorra, per la febre enlairadora que ens haurà afectat de manera ben simptomàtica.
El projecte del telefèric del Pic de Carroi, el pont tibetà que no du enlloc, la passarel·la entre el Govern i el Consell que du al mateix lloc que l’altra passarel·la a pocs metres, la gran roda d’Andorra la Vella, còpia poc imaginativa d’allò que ja es fa en molts altres indrets, les torres sobredimensionades a la vall estreta d’Escaldes, l’aeroport internacional de Grau Roig, no responen a cap necessitat ciutadana, menys encara en temps de crisi sanitària, econòmica i social. De ben segur que els més importants d’aquests projectes contribuiran a malmetre el nostre medi ambient, posant en perill el nostre paisatge, patrimoni molt valuós i  ja de per si molt vulnerable i cada cop més escàs i sense aportar absolutament cap garantia de millora econòmica. Realment, ¿volem combatre el canvi climàtic, com anunciat, amb tanta obra? Cap d’aquests projectes respon a les necessitats dels ciutadans i residents andorrans. Doncs a què o a qui responen? A egos? A interessos empresarials? A somnis de grandesa d’un país molt petit que voldria ser més gran? Qui sap.
Projectes, alguns sobredimensionats per un territori tan minúscul com el nostre que posen en perill el nostre sistema ecològic. Sobta sentir i llegir declaracions institucionals a favor d’apuntar-nos com a candidat a la Reserva de la Biosfera. Un dels perills rau en la privatització de l’espai natural que s’està incrementant aquí i allà, l’accés a la muntanya, per exemple, i no fos que la urbanització creixent arreu del nostre territori no ens dugués a una privatització de l’aigua, com ja sembla produir-se en altres indrets del món. La pressió sobre aquest bé essencial el podria convertir en objecte d’especulació. N’hi haurà per a tothom? Com estan les reserves actuals? Té Andorra capacitat per a més gent? 
La dicotomia entre certs missatges institucionals actuals i els projectes anunciats o engegats  pot ser explicativa de la creixent desafecció ciutadana cap a la política. Com bé diu el sociòleg i historiador Pierre Rosanvallon, professor al prestigiós Collège de France, la democràcia és imperfecta quan només s’exerceix amb unes eleccions cada quatre anys i amb debats partidistes al si d’un parlament. Cal saber escoltar la ciutadania i treure’n profit, més enllà d’allò que alt i fort prou fan sentir els grups de pressió empresarials.
Allò que és de tots, no és de ningú i per tant abans de cedir-ho a un ús privat s’ha de consensuar amb la ciutadania, i sempre amb total transparència. La transparència, pilar fonamental de la democràcia.