Fa ja molts anys recordo que l’actual resident i exjugador del Barça Javier Saviola va abandonar la concentració del primer equip –si la memòria no em falla també just abans d’un partit contra el Reial Madrid– per marxar al seu país perquè el seu pare s’havia mort de forma sobtada. En conèixer la notícia, de seguida vaig reaccionar negativament (no sabria dir amb quina intensitat) i una amiga que tenia al costat em va posar a lloc: “Clar que se’n va, s’ha mort el seu pare, jo faria el mateix!”, va exclamar amb evidents senyals de desaprovació contra la meva reacció inicial.
M’ha vingut aquest moment al cap quan reflexionava sobre la decisió de l’actual entrenador del Barça, Hansi Flick, de quedar-se a dirigir l’equip pel Barça-Madrid de diumenge i participar en la rua de celebració del dia següent. Vull advertir que en cap cas pretenc jutjar la seva decisió, cada família és un món i se sap les seves coses, les grandeses i les misèries que tots tenim. Prou feina tinc de prendre bones decisions en la meva vida com per jutjar les dels altres.
Però sí que m’agradaria reflexionar-hi. Crec que tothom hauria entès que en un moment així l’entrenador s’apartés uns dies per recollir-se amb la família i acomiadar el seu pare, tant la directiva, com els jugadors, la premsa i l’afició. Per molts diners que cobri, o per molt important i llaminer que fos el partit i la rua posterior, potser la seva presència a la banqueta es feia més estranya, i fins i tot contraproduent, que no pas si hagués decidit estar amb la família. Sí que em va semblar encertat el que ell mateix va explicar en sala de premsa: comunicar a la plantilla i a l’opinió pública el que havia passat ràpidament, abans que ho sabessin per una altra banda. Un bon exercici de transparència.
A més, si analitzem la temporada del Barça, Flick ja havia fet la feina principal que havia de fer i al seu equip tècnic hi ha integrants de sobres que el podien substituir sense cap problema per dirigir aquest transcendental partit. Com se sol dir en el món del futbol, la tasca principal de l’entrenador està més en els entrenaments previs que no pas durant el mateix partit. La feina no ho és tot ni ha de ser el primer, hi ha altres coses molt més importants a la vida. Però reitero, màxim respecte per la seva decisió, tot i que crec que mereixia una reflexió perquè estic segur que no soc l’únic a qui va sorprendre.
Referent a la temporada del Barça, em permetran que aprofiti l’ocasió per fer-ne una valoració. Si ens fixem només en els títols aconseguits, és evident que ha estat una mica pitjor que l’anterior, quan es va guanyar també la Copa i es va arribar a semifinals de Champions, la gran assignatura pendent del tècnic alemany i d’aquesta nova fornada de jugadors joves de la Masia, però temps tindran per aconseguir-la. Ara bé, també és cert que s’han tornat a assolir títols i el joc de l’equip ha evolucionat fins al punt de tenir una identitat que es projecta en una base sòlida de futur. També ho és que cal algun reforç de luxe per continuar evolucionant i polir algun aspecte del joc si es vol arribar més lluny a Champions.
Un altre fet que m’agradaria ressaltar és la pràcticament nul·la celebració que hi va haver a Andorra pel títol assolit. Cert és que era diumenge a la nit, era tard i plovisquejava. Res invitava a sortir, certament, a tot estirar algun cotxe que feia sonar el clàxon i poc més. Lluny queden aquells anys en què la gent es llançava al carrer a la vora del Denis, on es repartia coca i cava a dojo, i es feia festa grossa. Segurament el declivi de les penyes, de les quals no se’n té notícies, hi té alguna cosa a veure, i el temps de les pantalles, que s’ha consolidat, també. Si en altres àmbits l’associacionisme continua viu al país, en aquest ha anat a la baixa fins a pràcticament desaparèixer. Encara recordo el bar del carrer de la Llacuna que s’omplia de gom a gom per veure els partits amb un gran ambient. Nostàlgia de temps que ja no tornaran.
