Ja és sant Tornem-hi. Però amb un any més al damunt. No pesen els quilos sinó l’edat, parafrasejant aquell vell anunci d’una marca d’aigua. L’alcohol no em posa bé, i em repeteix la paella tota la tarda potser perquè les gambes es van congelar durant la glaciació quaternària. He començat a menjar per sopar només un iogurt 0% amb bífidus actiu, em fan mal l’esquena i els genolls, i quan vaig, en poques ocasions, a un bar de copes o a una vermuteria em trobo amb els fills dels amics. És, gairebé, el crepuscle dels déus, la caiguda de l’imperi Romà, la del mur de Berlín, les muralles de Jericó i la Casa Usher. M’estiro una estona al sol i acabo més cremat que Andrés Iniesta després de passar el dia a la sorra de Miami Platja sense protecció del 95%. M’apareix en malsons el pare de Neymar, com si fos el del mig de los Chichos, i em demana comissions.

També tinc la pell tan fina que les ferides cada cop costen més de cicatritzar i els cops provoquen més mal i més blaus que abans. A banda d’això, fa tanta calor com en un drama d’aquells del Tennessee Williams i el Marlon Brando amb la seva samarreta imperi. I això que després de la Mare de Déu d’Agost s’acabava l’estiu i baixava en picat la temperatura, segons anunciava el fill de la Tomasa en un vídeo de propaganda d’Estat Islàmic.

Deia Nietzsche, un dia d’estiu, que la calor era l’enemiga de la civilització, cosa que no va impedir que Alejo Carpentier escrivís Los pasos perdidos a l’Havana amb una temperatura de més de 40 graus, sense aire condicionat i lluny del Malecón. Per acabar-ho d’adobar, hi ha obres a tot arreu i circular pels carrers és tot un esport amb proves de salt de rasa, d’agafar el clípol que s’ha d’aturar a 10 metres de la vorera i d’eslàlom entre bastides. Són els Jocs Olímpics de l’asfalt. Però amb tot, hi ha raons per continuar, com afirma el mànager de Rocky Balboa a la cinquena entrega de la saga, i frenar, d’aquesta manera, el crepuscle i la caiguda. El conformisme i el menfotisme. La desil·lusió i l’abatiment. El cansament i el desencís.

Així, que m’hi haig de tornar a posar encara que sigui amb cara d’estar buscant l’arrel quadrada de dos, entre coalicions, pactes, rotondes, tirolines, ràftings i gratacels de 20 pisos al clot d’Emprivat. És temps de cantar sota la dutxa, encara que sigui desafinant, el Nunca el tiempo es perdido de Manolo García i de no caure mai en el “no importa què” de Michelle Pfeiffer asseguda al rebaix d’una finestra, amb un barnús ratat i el raspall de dents a la boca a l’escena final de Frankie i Johnny.

Em queden somnis per dibuixar, llibres en blanc per escriure, viatges per fer, salts al buit i projectes amb el convenciment que els errors no es neguen, s’assumeixen; la tristesa no es plora, se supera; l’amor no es crida, es demostra, i el compromís, com afirmava Abraham Lincoln, consisteix a transformar les promeses en realitats. I d’afrontar els anys que s’acosten sense tenir la mateixa sensació que Jorge Luis Borges quan deia allò: “He comès el pitjor pecat que un pot cometre. No he estat feliç.”