La felicitat

Si evoquem amb delit o dolorosament circumstàncies anteriors, si temem fets posteriors o fins i tot confiant que ens seran grats, podem gaudir altament de conjuntures afortunades? En canvi, quan rarament aconseguim instal·lar l’ànim a la immediatesa perenne, no ens obsedim per cap llunyania i deixem fluir l’ara… Compensem derrotes reconeixent els triomfs relatius que comporten. Assaborim estranyes i efímeres plenituds. De vegades no ens assetja la recança de l’ahir, prescindim de la incertesa del demà i adorem l’avui fugaç per tal de collir-ne les abundors. Les espurnes d’eternitat momentània d’alegries passatgeres podrien conduir a assoliments durables, arbres poblats de sentiments joiosos i grans passions acomplertes. Però sovint ens venç la nostàlgia, la reminiscència idealitzada de dies morts, o bé el lament amarg, el plor per allò que s’ha esdevingut a contracor. També ens guanya l’espera precària, la disposició a convertir-nos en herois afrontant eventuals adversitats, l’expectativa dels desitjos i la providència, el gaudi de l’ajornament, si no és l’anticipació de mals irreparables i fracassos estrepitosos.
La felicitat potser és dependre d’un somriure ofert o d’una carícia rebuda, albirar esperances factibles i acomodar engranatges rovellats de la memòria a il·lusions actuals. Seria invocar paradisos projectats per la imaginació com si fossin aquí o fer que hi siguin realment. El goig implica no ser-ne gaire conscient, viure l’instant pur, renegar del temps, escapar de la presó de la finitud i, pròfugs de la nostra condició, fruir del vertigen en la contemplació, fascinats, de crepuscles immensos o diminuts, breus, incomprensibles. Creure en l’esdevenidor, donar més que no pas rebre, influir en jovialitats d’altri…
El mot designa un concepte inabastable que suposa que ens hàgim de conformar amb paraules menors com ara satisfacció, complaença o benestar. La solitud i la companyia en moments oportuns i propicis, sumes de delectances, aprofitar esdeveniments, suprimir preocupacions estèrils i obviar consols religiosos i pessimismes nihilistes, regalar i apreciar regals, sentir-se estimat.
La felicitat potser rau a dins i a l’entorn de cada persona sortosa que, en observar que la vida no té sentit li n’atribueix un bo i lliurant-se a una causa, l’amor, èxtasis que la duguin ençà i enllà d’ella mateixa. Necessitem recuperar el que mai no vam perdre, trobar coses que no buscàvem, pouar devocions mundanes entre renúncies i redempcions. Cal descobrir que somiem i no volem despertar, intuir que som fragments d’una divinitat immanent, admetre que els llenguatges no acoten els misteris de les essències ni de les existències, celebrar que, malgrat l’intent de domesticació simbòlica amb què formulem preguntes insolubles i responem i ens inventem belles metàfores, la perplexitat davant dels enigmes i del silenci continuï proporcionant estats de benaurança.