La felicitat i la finitud

Busques la felicitat imperiosament en aspectes materials o externs al teu món interior, pensant que posseir allò que anheles farà de la teva vida una experiència rica i plena. Et preparen des de petit per a això. És un entrenament psicològic encarat a la consecució de la possessió. Tenir és sinònim de ser feliç. Aquest podríem dir que és el leitmotiv o el principi bàsic a través del qual s’estructura tot el nostre sistema de vida com a societat. 
El capitalisme ha apostat per aquesta idea com a eix central de la seva filosofia. I els seus diferents braços executors ho promouen i ens adoctrinen mitjançant l’educació, la publicitat i els mitjans de comunicació. Constantment reps missatges directes i subliminars que condicionen la teva ment a pensar a tenir i a fer qualsevol cosa per tenir. Perquè quan tinguis, seràs, i sent et sentiràs feliç. 
I et van passant els anys de vida i tu no pares d’aconseguir i tenir, i cada vegada tens més, i vius millor, i estàs més acomodat, i tot és més fàcil i... tot i això, entres en una crisi d’identitat i de dubte existencial. Què ha passat? Sents que no ets feliç tenint-ho tot. I no ho entens. Perquè has fet tot el que t’han dit. Has seguit les ordres al peu de la lletra, i no sents la felicitat. Per què això?
Doncs perquè aquest principi que regeix la teva vida no és veritat. És una fórmula falsa de la felicitat. T’han enganyat. Ens han enganyat. Sents que per dintre hi ha buits, sensacions limitants, malestars. Però fora ho tens tot. I en teoria, fora hauria de cobrir dintre. Però no és així. A fora tens benestar, no felicitat, i en el teu univers de dintre no serveixen de res les possessions que mantenen estable la teva supervivència a fora. L’aliment per al teu món extern és un, i l’aliment per al teu món intern és un altre. No són els mateixos. Perquè t’han confós benestar amb felicitat, i són dos termes diferents. Benestar és satisfer les teves necessitats bàsiques, i ampliar l’horitzó d’aquestes necessitats acomodant i facilitant encara més la teva supervivència. La felicitat, per contra, consisteix a satisfer les necessitats del teu cor i ànima, que són purament existencials i no tenen res a veure amb les qualitats materials. 
I llavors la pregunta que s’origina d’aquesta crisi  en la qual entres és: com puc satisfer les necessitats del meu cor i ànima? I la resposta està en “la finitud”. Aquí hi ha la clau, el camí que et portarà al paradís de la felicitat. La finitud i la seva comprensió, així com viure d’acord amb aquesta veritat és entrar en la dimensió de la felicitat, que està en el plànol intern de l’ésser humà.
Entendre que en la lògica de l’univers tot existeix des de la concepció del final és entendre la vida. Has d’acceptar la finitud en tot. Tot s’acaba i tot s’acabarà. Tot té un final, fins i tot tu. Totes les coses, experiències, éssers tenen un dia per desaparèixer, i s’ha de viure el fenomen de la vida des del final. Quan vius i actues sabent que allò que ara està en el present desapareixerà connectes amb l’ànima del que vius i fas. I quan estàs connectat amb l’ànima de l’experiència connectes amb la força de la vida, amb el seu valor real i vital.
Viure sabent que tot s’acaba és viure sense expectatives, ni pressió, ni por... És viure amb alegria, diversió i motivació, concentrat en la presència del present i sentint-te viu. Tenint en compte que tot el que vius s’acaba provoca la desaparició de la ment i l’aparició del cor. Vius, parles, sents, et relaciones, fas a través del cor, tot és cor. I el teu cor està lligat amb el cor de totes les circumstàncies i experiències que vius; per tant, tot és real, pur, transparent. Estàs a l’univers més profund de tots els universos o plànols de la realitat. I allà, en aquell món, és on hi ha esperant-te la felicitat.