Es diu que la festa de Sant Joan, que segons el nostre calendari cau el dia 24 de juny de cada any, té una relació amb altres festivitats anteriors. Pel que semblaria, la proximitat amb el solstici de l’estiu, la nit més curta de l’any –o, allò que és el mateix, el dia més llarg– hauria permès als pares de l’Església reemplaçar d’alguna manera les festes paganes antigues per una versió més catòlica. Beltaine i Walpurgis tenen lloc unes tres setmanes abans, però no es pot dubtar que hi hagi una connexió amb el solstici, ja que n’anuncien l’arribada. Altres cultures poden donar una mica més d’importància a la primavera, sobretot aquelles basades en pràctiques ramaderes –penseu en la Pasqua– però per aquelles que se centren molt en l’agricultura, el pas de la primavera a l’inici de l’estiu és una fita important al llarg de l’any.

L’experiència humana durant la seva celebració és igualment important, tenint en compte l’atractiu que té pels humans de fer jocs amb llum i ombra, de fer nàixer i renàixer el foc i, en termes generals, d’afirmar alt i fort davant de la natura que existim. Quan cremem un tros de fusta, estem imposant el nostre coneixement sobre un element viu, el tros de branca d’arbre que ara es transformarà en cendra. De la mateixa manera, si més no temporalment estem obligant les ombres de la nit –i tota creatura sobrenatural que puguin amagar– a retrocedir i a deixar-nos un espai al voltant del foc que és nostra i en què no tenen dret de romandre. Dominem el foc, i amb això tenim alguna eina bàsica per dominar igualment els elements menys previsibles de la natura.

Però la data exacta en què es produeix el solstici no és fàcil de predir. El problema és que no es tracta d’un instant en què es produeix un trànsit –com seria, per exemple, un eclipsi– sinó que hem de determinar un màxim d’un fenomen cíclic. La manera tradicional és d’anar mesurant alguna variable concreta, dia rere dia. Per exemple, podria ser la posició a l’horitzó en què el sol es lleva al matí. Mentre que aquesta posició es va traslladant lentament cap al nord, encara no hem arribat al solstici. A partir del moment en què la posició de l’alba canvia de sentit i es comença a dirigir de nou cap al sud, aleshores ja hem passat el solstici i estem de ple dins la temporada de l’estiu. És clar, aquest sistema té l’inconvenient major que amb mitjans matemàtics senzills no ens permet predir quin dia, precisament, tindrà lloc el solstici. Tan sols ens permet de dir que, ja està, ja l’hem passat. Aquest resultat no és òptim.

Moltes civilitzacions han construït mitjans tècnics per resoldre el problema. Si disposem d’un lloc apropiat, com per exemple un cercle de menhirs –com ara Stonehenge– o bé un pic de muntanya que es veu bé des de la vall –com ara a Arcalís– es pot anar anotant les direccions extremes on surt el sol al llarg d’alguns anys. Fem servir una pedra grossa que anem desplaçant successivament per marcar aquesta direcció i, al cap de relativament poc temps, haurem construït una referència capaç de donar-nos una molt bona predicció de si el solstici tindrà lloc la setmana que ve o bé si és per a demà mateix.

Fent servir una mica més de matemàtiques modernes, tal com la trigonometria esfèrica, es pot calcular que la direcció en què el sol es lleva el matí de Sant Joan a Andorra és en direcció 57,9º , o sia una quarta i escaig a est del nord-est. Ara bé, si considerem les diferents esglésies i capelles romàniques que conservem a les Valls, hi ha un fenomen interessant que es pot observar: la majoria d’aquests edificis, sobretot dels més antics, solen tenir l’absis i la nau orientats segons una direcció compresa entre 45 i 75º. Tan sols cap a una època tardana de finals del segle XII, la seva orientació comença a migrar més cap al sud i comencem a tenir temples orientats directament cap a l’est o àdhuc a més distància del nord. No tenim prou informació contrastable que ens permeti córrer a extreure’n cap conclusió de manera científica, però m’ha semblat una constatació interessant que us deixo aquí.