Em perdonaran que insisteixi amb el tema del mes, però encara queden pendents les respostes parlamentàries, és a dir, que el culebró donarà més de si. L’afer Mujal ha impactat molt en l’opinió pública, fins i tot més enllà dels que segueixen l’actualitat de més a prop habitualment. Suposo que els 5.500 eurassos de salari, l’absència de concurs públic i la ‘coincidència’ d’una sobrevinguda necessitat governamental just en el moment –casualment, és clar– en què el periodista abandonava Catalunya Ràdio, on ja va entrar en circumstàncies similars, haurà provocat que més d’un s’hagi posat les mans al cap i hagi abandonat el silenci habitual, per allò que arriba un noment que et canses que et preguin pel ruc de la classe.
El primer que m’agradaria dir és que això no va de periodistes i polítics, que també, però no només, sinó que afecta tota la societat, perquè ens interpel·la sobre quina mena de país volem. No costava gens publicar un edicte i que tots els comunicadors interessats poguessin dirimir la seva vàlua per ocupar el càrrec. Però com que la cosa no anava de titulacions, ni d’experiència, ni de necessitat, ni de vàlua, sinó de col·locar un dels nostres, del club d’amics de l’encaixada de mans, la rialla sobreactuada i el copet a l’esquena, no hi ha hagut concurrència. Potser per això el ministre portaveu no va saber respondre les titulacions de l’agraciat a la pregunta d’una companya, enviant-nos al portal de transparència, perquè no era això el que n’havia fet decidir la contractació.
Amb aquesta situació ens hem de preguntar en quin lloc queda la professió periodística. Seria desitjable que la notícia comunicativa del mes al país hagués estat que un mitjà de comunicació hagués fitxat per 5.500 eurassos un periodista d’investigació reputat d’un mitjà internacional de prestigi. Però no, el model que es perpetua és la barreja de joves sortits de les facultats veïnes, alguns dels quals amb menys empenta i coneixements de la professió que fa dècades, amb els tòtems consolidats que aguanten estoicament la posició. Paral·lelament, i aquí és on el model ha mutat, els departaments de comunicació institucionals cada cop estan més farcits de professionals del ram que es donen cops de colze per accedir-hi, per allò de plegar a mitja tarda i cobrar més. Potser és l’únic model possible o el que ha interessat consolidar.
Amb aquesta nova figura a l’edifici administratiu, això sí, com a mínim hi haurà més responsabilitat, i ara sí que no hi haurà excusa possible per no convocar el referèndum de l’acord d’associació amb la UE, i tampoc perquè ningú pugui dir que no s’està suficientment informat. S’imaginen perdre el referèndum després d’aquest reforç de luxe en la política comunicativa? Seria un daltabaix difícil de justificar i que, sens dubte, destaparia les ires dels partits de l’oposició, que ja s’han afanyat a posar el crit al cel per la sospitosa contractació. Però no s’enganyin, per molt enfadats que es mostrin, fan més o menys el mateix als comuns on governen. Aquesta pràctica no és cosa només de Demòcrates, està oportunament estesa. I tampoc és només pròpia d’Andorra, és el món que s’està construint. 
Un món on domina la propaganda per sobre de la informació veraç, on tothom amb un mòbil a la mà és periodista en potència, on tot ha de ser ràpid i de qualsevol manera i, sobretot, on la gent té la percepció que la informació és de franc. I no, la informació s’ha de pagar igual com es paga un sofà en una botiga de mobles, perquè hi ha un professional a darrere amb una expertesa i unes habilitats que hi ha de dedicar un temps perquè el producte sigui de qualitat. En cas contrari, de franc, tindrem més propaganda que informació, i si és així els abusos del poder seran més difícils de contrarestar. Per això no ens podem quedar de braços plegats, ja que ens interpel·la i ens afecta a tots.