Ironia: Paraula o expressió que dona a entendre el contrari d’allò que es diu.
Aquesta definició, a priori simple d’entendre, no ho és tant si la portem a la realitat quotidiana que ens toca viure. Se sol dir que aplicar la ironia és una manera de demostrar agilitat mental i intel·ligència, perquè la majoria de les vegades, necessita una comprensió que el que s’està dient comporta alguna cosa més per sota que l’estrictament literal. El que anomenem llegir entre línies. I aquest és el problema. Fa un temps vaig trobar un article que deia que a la nova generació de joves se l’anomenava la generació muda perquè fan servir molt poques paraules en el seu lèxic i, sobretot, perquè en la manera que tenen de comunicar-se imperen les icones, emojis com se’ls denomina en l’actualitat.
De fet, hi ha una estadística realitzada per la RAE (encara que en espanyol, però ens hauria de servir de totes maneres) que diu que la llengua castellana té 94.000 paraules, un adult mitjà n’utilitza 2.000 i un adolescent, 240. Això sense comptar la quantitat de paraules que es reemplacen per aquests emojis.
Ara bé, hauria de ser això un problema? Diria que sí, i per una raó: si fer servir poques paraules repercuteix en la meva manera de comprendre i interpretar un text o una frase dins d’una conversa, la meva manera de comunicar-me es converteix en plana, i el que és pitjor, en literal. I és aquí on més estem patint. Ara tot s’entén des de la literalitat. S’ha acabat la ironia i el sarcasme ben utilitzats. I si no em creieu, penseu en quantes vegades afegeixen una icona de riure després d’una frase que en circumstàncies normals no necessitaria cap contextualització, perquè seria obvi que és irònica. I en aquest procés de pèrdua de comunicació, arribem a un dels extrems. Els joves pateixen ansietat quan sona el telèfon. Perquè ja no existeixen les trucades i que el mòbil soni s’entén com un atac a la privacitat. Ara tot són missatges per WhatsApp i, si tenen sort, d’àudio.
El terrible de tot això no és la manera com es comuniquen els adolescents, al cap i a la fi, tots vam passar per aquesta edat i vam tenir els nostres codis per comunicar-nos i aquí estem. El problema és quan aquest codi pretén regir la manera en què es comunica la societat sencera i intenta establir normes on la literalitat és l’única llei i ja no existeix la interpretació i molt menys, la contextualització. I arribem llavors, al revisionisme de la història i les obres d’art eliminant aquest context de l’equació, només amb el propòsit que els nostres joves no s’exposin a cap contingut que pugui resultar maliciós, en lloc de donar-los les eines necessàries perquè puguin tenir una interpretació i opinió pròpies.
És una llàstima, però les coses són com són. No tot dura mil anys.