Quan jo estava al Govern, vam considerar imprescindible incloure la figura d’un coadjutor episcopal. L’objectiu era garantir una paritat entre el sistema francès i l’episcopal. Quan a França falta un president, automàticament el substitueix el president del Senat francès, també com a copríncep d’Andorra, en funcions. Així va succeir, per exemple, després de la mort del general De Gaulle i de Georges Pompidou.
En canvi, quan va morir el bisbe Iglesias, Andorra es va trobar amb un copríncep episcopal delegat, que era mossèn Ramon Malla, fins que es va nomenar el nou copríncep, el bisbe Joan Martí Alanis. Val la pena recordar que, en el moment d’acceptar el seu nomenament com a bisbe d’Urgell, Martí va dir que ell seria copríncep dels andorrans mentre ells el volguessin. I tot això va succeir durant l’època franquista.
Sense qüestionar la salut dels nostres coprínceps, vam creure que era imprescindible una substitució automàtica en cas d’absència. Encara més si considerem que el nomenament dels coprínceps no depèn precisament dels andorrans. Per tant, ara que el bisbe Joan-Enric Vives es troba pròxim a concloure el seu mandat per qüestions d’edat, és lògic que es designi un coadjutor episcopal.
Josep-Lluís Serrano arriba com a futur copríncep en un context molt diferent del que es va trobar Vives. Andorra, que actualment compta amb 86.000 habitants (i no 5.000 com als anys 30), es troba immersa en la globalització i en un procés de canvi estructural que determinarà el seu futur: l’acord d’associació amb la Unió Europea.
El Coprincipat, consagrat a la Constitució del 1993, ha permès la supervivència d’Andorra durant més de set segles. El lema històric Togoi se gausaus (toca’m si goses) simbolitza perfectament la funció i la importància d’aquesta institució, protegint-nos de qualsevol ingerència estrangera que amenacés la nostra sobirania. Tot i això, encara que la posició d’equilibri entre França i Espanya ha estat clau al llarg dels anys, cal recordar que Andorra no va ser convidada al Tractat dels Pirineus. Ara, però, esperem que aquesta protecció es traslladi també a l’àmbit de la Unió Europea.
En aquest sentit, quin escenari es trobarà Monsenyor Serrano? Doncs probablement, arribarà a un país immers en un complex procés de reforma estructural, pràcticament integral. També es trobarà amb un dèficit creixent de participació ciutadana i un sentiment comunitari de desconfiança envers les administracions i el sistema polític, a causa, entre d’altres, de les crisis que travessa Andorra, com el problema de l’habitatge, la precarietat socioeconòmica i l’augment desmesurat de la burocràcia, sovint innecessària.
A més, es trobarà amb l’etern debat sobre la despenalització de l’avortament, un afer controvertit en un dels darrers països d’Europa que encara ho considera delicte. En aquest punt, és pertinent recordar les paraules del papa Francesc, que, en una entrevista amb el periodista Jordi Évole, farà cosa de cinc anys, va dir que ell “no discuteix la llei civil de cada país”. Confio que, sobre aquesta premissa, entre tots puguem idear una forma de mantenir el Coprincipat i permetre alhora que el Parlament andorrà legisli lliurement en funció de la voluntat del seu poble.
Per concloure, penso que els andorrans ens hauríem de felicitar per la incorporació d’una nova figura que, per ara, garantirà la continuïtat del Coprincipat, tal com han fet tots els anteriors bisbes d’Urgell. La figura del coadjutor Serrano, amb una trajectòria diplomàtica destacada dins la Santa Seu, sens dubte ens serà de gran ajuda per afrontar els nous reptes que Andorra té al davant. És per això que li demano que, durant el seu bisbat, vetlli pels interessos del que serà, en un futur pròxim, el seu nou país.