La font de la vida

El vell tinent Bonifaci Ulrich es passà la mà per la cara acabada d’afaitar. L’aire  d’aquell matí de maig li clavava manetes fredes a la pell, cada  dia més  llisa. Va  endreçar la taula de treball, situada sota l’ombra d’una morera esponerosa. Va consultar breument el que havia escrit el dia abans i mullà la ploma de faisà  de Pèrsia per començar a escriure. 

Els seus homes feinejaven en les tasques quotidianes d’un destacament militar, però tenien l’ordre de restar totalment en silenci, sota pena de càstig. Així que en aquells instants tan sols es percebia el frec de la ploma lliscant damunt del paper, el cant d’un tallarol capnegre cercant femella i el broll persistent i relaxant de l’aigua d’una font. Ulrich tenia a la taula una gerra d’aquella aigua, i sovint en feia petits glops. Era una aigua vermellosa, carregada de mineral de ferro. L’ancià militar havia notat els seus efectes terapèutics i havia descobert un secret que guardava gelosament: el rejovenia. Per aquest motiu feia setmanes que el destacament no aixecava el campament de les envistes del petit poble d’El Fener, i feia que dos homes vigilessin, a tota hora, que ningú més en begués. Cap dels seus oficials entenia aquella persistència a romandre en aquell llogaret d’Encamp, però ningú s’atrevia a interpel·lar Ulrich, el qual cada dia es mostrava més enèrgic i lúcid.

Bonifaci Ulrich traduïa a l’espanyol les memòries del general Theodor Reding, suís com ell i al servei també de la monarquia espanyola. Ulrich havia combatut amb ell en diverses campanyes contra els exèrcits napoleònics, havent tingut la glòria de batre per primer cop els francesos a Espanya en la batalla de Bailén, l’any 1808. Poc a poc, la seva carrera militar es va anar consolidant, i havia arribat a ser nomenat  governador de la plaça de la Seu d’Urgell. Ara feia set llargs anys que per encàrrec de la reina Isabel II confegia informes topogràfics per a una hipotètica invasió  del Principat, que més tard compilà i titulà Apuntes sobre los valles neutrales de Andorra. És enigmàtic que en aquest voluminós tom no hi esmentés la font d’El Fener, ocultant-ne l’existència.

Molts més anys després, concretament el 1883, el Consell General comissionà el celebradíssim geòleg Silví Thos i Codina a fer un estudi de la riquesa minera de les valls. L’informe es pot llegir a Tratado físico-geológico-minero de los valles de Andorra. El més inquietant del text és quan explica la desaparició del poble d’El Fener en aigües del Valira, la nit del setze d’abril del 1865. Relata el científic que una font anà progressivament fent més gros el seu broc, augmentant el cabal, creant tones de fang i fent esllavissaments de terra, fins que finalment, com a colofó d’aquell màgic apocalipsi local, el terra que suportava la vila lliscà cap al riu i va sepultar les cases i els carrers en les aigües rabiüdes. 

Don Pedro Távara m’ensenya una separata, sembla que apòcrifa,  de l’obra de Thos, i desconeguda pels historiadors, en la qual hom parla d’un vailet vestit de soldat, que arrossegava un llarg sabre, fugint aquella nit del desastre.