6.30. Sona el despertador i ell l’apaga amb un moviment reflex. Es lleva, es dutxa i s’empassa el cafè mentre fa un cop d’ull ràpid als titulars del dia. No pot entretenir-se gaire, però la mirada de Mamdani en el seu darrer acte de campanya té alguna cosa que li crida l’atenció. Atura l’scrolling automatitzat dels seus dits i dedica uns segons a analitzar la imatge del jove alcaldable. De cop, sense esperar-s’ho, nota un impuls elèctric que li travessa el cos i li provoca un mig somriure a la cara. És una mica d’esperança, potser?, es demana internament. Immediatament després, però, té clar que no, que la simple idea és una bajanada. Qui pot tenir esperança en res, ara mateix?
Es guarda el mòbil a la butxaca i tanca la porta del pis amb cura per no despertar els companys, que encara dormen. Un d’ells, es recorda, marxarà la setmana vinent i tornarà a casa dels pares; el sou de repartidor no li arriba per pagar el lloguer renovat de l’habitació. Aquest pensament el porta de nou a la fotografia de Mamdani i a les seves promeses de regulació dels lloguers i construcció d’habitatge públic. Sonen bé, i tant, però ell no és un il·lús i sap que són simples quimeres. Per què hauria, doncs, de destinar una estona, avui, a acostar-se al seu col·legi electoral?
Quan finalment arriba a la feina, evita l’animada conversa en què es troben immersos alguns dels seus col·legues de planta i es concentra en les tasques que té programades. Al migdia, durant la pausa, rep una trucada del seu germà. Li demana si a partir d’ara, els dimecres i els dijous, els dies que sap que teletreballa, podrà fer-se càrrec unes hores de la seva filla; ha fet comptes amb la seva parella i han de deixar l’escola bressol. Com si estigués preparada expressament, aquesta conversa el retorna a la campanya del polític que es proposa cobrir gratuïtament l’educació no obligatòria dels petits novaiorquesos. Una altra idea bonica, sí, però impossible..., oi?
Després d’unes quantes hores més de correus i reunions improductives, per fi arriba l’hora de marxar de l’oficina. Puja al bus que el tornarà a casa –avui no té ganes de fer la caminada habitual– i es queda uns segons mirant el conductor. Aquest, en veure que no fa cap gest, li engega que Mamdani encara no ha guanyat i, que el bus, de moment, s’ha de pagar. Un altre cop aquest i les seves propostes, de veritat?, pensa mentre s’aparta per deixar passar la resta de passatgers i comença a remenar la bossa a la recerca de les monedes que li calen.
Ja amb el tiquet a la mà, busca un lloc lliure i s’asseu al final de tot. Sense voler-ho, sent la conversa del davant i no pot evitar quedar-s’hi enganxat. El nen, de sis o set anys, no para de fer preguntes al pare sobre aquell paper que ha posat en una capsa estranya fa només una estona. L’home, com bonament pot, intenta explicar-li el funcionament de la democràcia i la importància del vot. La brillantor dels seus ulls mentre parla es contagia en els del petit, que es giren de cop i es troben amb els seus. No sap com, però
just en aquell moment, les cames el fan aixecar baixar dues parades abans de la seva. Passen uns minuts en què perd la consciència del seu voltant. Quan la recobra, els seus dits estan deixant anar un sobre per una fina ranura.
6.30. Sona el despertador i ell l’apaga amb un moviment reflex. Es lleva, es dutxa i s’empassa el cafè mentre fa un cop d’ull ràpid als titulars del dia. No pot entretenir-se gaire, però la mirada de Mamdani en el seu discurs d’ahir al vespre té alguna cosa que li crida l’atenció. Atura l’scrolling automatitzat dels seus dits i dedica uns segons a analitzar la imatge del jove alcalde. De cop, sense esperar-s’ho, nota un impuls elèctric que li travessa el cos i li provoca un mig somriure a la cara. És una mica d’esperança, potser?, es demana internament. Immediatament després, té clar que sí. Què es pot tenir, sinó esperança, ara mateix?