La força d’una foto

Fa quasi una setmana, dimarts passat, molts de nosaltres ens vam commoure i fins i tot indignar en veure la foto terrible d’un pare i la seva filla de dos anys estirats, morts ofegats quan cercaven creuar el riu Bravo entre Mèxic i els EUA. La imatge publicada als  mitjans de comunicació del món era molt dura i colpidora.

La mort tràgica i gràfica de l’Óscar i de la filla, Valeria, ambdós del Salvador, em va recordar la imatge de l’Aylan, el nen sirià de tres anys mort fa tres anys en una platja turca quan amb els seus, la mare i un germà seu també van morir, intentaven arribar amb una pastera de fireta a les costes gregues. 
El drama de la immigració és constant i continuat. Homes, dones, infants del món escapen de llocs de vida difícils per la pobresa, les guerres, les persecucions polítiques, religioses o socials, i s’emmirallen en el món occidental per fer-ne el seu destí.
Però cal reconèixer que el món occidental s’hi mostra cada cop més hermètic i es tanca en banda, ja que darrere els estats que es mostren més durs i despietats hi ha dirigents, com Donald Trump als EUA, Matteo Salvini a Itàlia o Viktor Orban a Hongria que són al poder perquè els han votat els ciutadans. És a dir, que són al poder pel suport que tenen d’una majoria de persones que viuen al món occidental.
La força de les fotos punyents com la de la Valeria i el seu pare o la de l’Aylan fa tres anys posen noms i cara i ulls a les estadístiques que dia rere dia ens comuniquen els mitjans de comunicació.
Dit això, malauradament no arreglen res, ni canvien les tendències. És cert que la foto de l’Aylan va provocar una onada de bons sentiments i de solidaritat per part de molts, però quan es van apagar els llums dels projectors, van tornar les estadístiques i darrere d’elles, la indiferència del rum rum d’informacions diàries. Així, segons l’Organització de les Nacions Unides pels Refugiats (Acnur) unes 12.000 persones han mort al Mediterrani des del 2015, des de la foto de l’Aylan i la macabra estadística segueix vigent i fins i tot augmenta.
La frontera entre els EUA i Mèxic és un drama des de fa dècades, però és cert que des de fa tres anys ha empitjorat. 
La projecció que ha donat la foto de l’Óscar i la seva filla només ha servit per recordar-nos que, més enllà del mur que vol construir el president dels EUA, al llarg del riu Bravo del costat nord-americà hi ha centres per als immigrants on malviuen en condicions pèssimes, indignes i infrahumanes, segons Human Rights Wacht. Les famílies que esperen els papers sovint estan separades i els infants que viatgen sols els tenen poc alimentats. Alhora que els mateixos oficials nord-americans retornen diàriament a Mèxic 150 immigrants indocumentats de tota l’Amèrica llatina.
Del costat mexicà, al llarg de la frontera s’improvisen centres d’acollida d’immigrants de tot el continent que sol·liciten papers per entrar als EUA o que simplement hi volen anar per trobar un món millor. I així, unes 300 persones per dia proven sort creuant a la desesperada el riu mentre que els EUA en deporten 150. Un riu que s’empassa, segons l’Oficina Internacional de les Migracions (OIM) més de 400 persones per any. Un drama quotidià.
Així que, malgrat unes estadístiques implacables, la vergonya dels fets i de la poca solidaritat que realment s’exerceix, tot segueix igual. Fins a la pròxima foto.