Finalitzo la sèrie de columnes que ha tingut per objecte l’anàlisi de les virtuts cardinals amb un examen de la fortalesa, el coratge que permet dominar passions de l’ànima com ara la ira, segons l’esquema platònic; el valor a fi d’afrontar situacions adverses en les quals s’ha d’aplicar la força, material i sobretot moral, per tal d’evitar, suportar, sobreposar-se i combatre perills i incidents que amenacen la integritat individual i col·lectiva dels ciutadans. Encarant enemics externs i interns, realitzant eficaçment operacions de defensa i contenció, els guerrers i els guardians de la polis garanteixen la seguretat. Agressions estrangeres i conflictes domèstics es neutralitzen gràcies a la valentia, el caràcter i l’honor propis de militars i policies educats per a complir la funció social de protecció. És bàsic que l’individu d’aquesta mena adquireixi la capacitat física i intel·lectual que li escau per naturalesa, de resistència, esforç i vigilància, per exemple, bo i reunint les excel·lències que li corresponen (no la prosperitat personal ni l’ambició, que portarien la degeneració del bon govern aristocràtic) amb la finalitat de servir l’Estat i contribuir, juntament amb l’aproximació a la saviesa, especialment entre els governants, i el control que dona la temprança en els governats, a l’ordre i l’harmonia que condueixen a l’equilibri entre classes, a la virtut màxima, a la qualitat rectora dels afers públics i privats: la justícia.
Just després de Plató, Aristòtil parla de la fortitud com a terme mitjà que representa el valor proporcionat entre els extrems de la covardia, que incapacita per a la lluita, i la temeritat, que fa negligir dificultats i conseqüències d’una acció desaforada. L’equitat fa actuar noblement i amb confiança, tenint en compte les circumstàncies. I la doctrina cristiana, tot seguint la disposició dels autors grecs, vincula el concepte a la fermesa i la perseverança per mor de no trontollar davant cap desgràcia, tal com diu Sant Agustí. D’aquí procedeix, en part, la guia de conducta que comporta l’assoliment del bé a la tradició occidental. La ponderació de l’audàcia i de la sobrietat és, en el cas que ens ocupa, determinant per a superar obstacles i resistir temptacions. La noció aristotèlica de fortalesa es va desvirtuant, atès que inclou la renúncia i el sacrifici de la vida. Però podem considerar el seu fonament com una oportunitat a l’efecte de situar-nos davant el món, ja que ens cal contínuament vèncer contrarietats i temors, reconèixer-nos febles i tenaços alhora, i triar, en la mesura del possible, camins abruptes per arribar a objectius dignes de nosaltres. Ja no es tracta d’una qüestió merament religiosa, sinó divina, en el sentit de sagrada per a l’existència humana. Sols pretenia això, en els quatre capítols: que els lectors se’n facin ressò. Apa, siguem tan prudents, justos, temperats i forts com puguem ser.
