La foto

Els dispositius electrònics que tenim ens poden reservar sorpreses. La meva tablet cada dia em projecta fotos que tinc guardades i que t’apareixen, de cop, sorgides dels baguls dels records. Ho fa sense que jo l’hagi programada. Així l’app de fotos decideix quina m’ha de projectar i a quin moment ho ha de fer. Tria el dia, el mes i l’any.
De fet, són algoritmes de l’aplicació els qui decideixen quins records fotogràfics he de rememorar. Vaja! Però és d’aquesta manera com fa pocs dies em va aparèixer una foto del 7 de març del 2017. De fa quatre anys. És una foto on les dones que havíem estat elegides al Consell General des de la meitat dels anys 1980 fins al 2017 posàvem a les emblemàtiques escales del costat de Casa de la Vall. Celebràvem, a iniciativa de la subsíndica de l’època, Mònica Bonell, el Dia de la dona treballadora, que es festeja cada 8 de març. No hi érem totes, mancaven algunes que no havien pogut venir a aquesta trobada, com la Rosa Gili i la Montse Gil. Però sí que eren presents les dues primeres dones conselleres generals, Mercè Bonell, que va entrar al Consell el 1984 en substitució d’un conseller, i Maria Teresa Armengol, que va ser la primera dona a entrar al Parlament, el 1986.
Van ser les pioneres en un món exclusiu i molt tancat, masculí. Van ser conselleres onze anys i tretze anys, respectivament, després que el 1973, ara fa 48 anys, les dones andorranes obtinguéssim el dret de ser elegides. A la foto hi figuren altres dones pioneres al Consell, com ara la Rosa Ferrer, Maria Reig, Nadia Aleix i Olga Adellach. 
Avui, quatre anys més tard, ja no hi som totes. Manca la Rosa, que ens va deixar fa tres anys. La seva absència és, per a mi, una presència en el record punyent i molt enyorada. La Rosa va ser una de les úniques amigues que em va donar la política. Va ser l’única, tot i ser de colors polítics diferents, que em va avisar quan vaig aterrar joveneta i sense cap experiència en política a Andorra. L’única que em va parlar de la ferocitat i dels jocs bruts de la política al nostre país, i especialment envers les dones que destacaven sense patrimoni o que “estàvem mal casades”. Expressió horrorosa, desafortunada i humiliant que m’he sentit sovint, massa sovint i que indica en llenguatge masclista andorrà que si no tens un home protector i influent que t’aixoplugui, ets pell.
La Rosa va ser qui em va advertir que en “política no tens amics, només tens companys de partit”. Quanta raó. En aquesta foto l’única amiga que hi apareix és la Patty Riberaygua, perquè la coneixia d’abans. La resta són conegudes o antigues companyes de grup. A moltes de les quals mantinc, no obstant això, apreci i admiració.
A la foto m’adono que hi ha Berna Gaspà, la primera subsíndica del país, i antigues conselleres que havien estat a més ministres, com Susagna Arasanz, o cònsols com Bibiana Rossa. I quatre anys després d’aquesta escenificació a les escales de Casa de la Vall n’hi ha que són encara ministres, cònsols, conselleres generals i subsíndica. Mentre que algunes, com una servidora, han deixat la  política al bagul de les experiències tancat amb pany i forrellat. Sense retorn.
A la posobra del Dia de la dona treballadora del 8 de març del 2021 agraeixo que l’app de la meva tablet m’hagi fet recordar amb aquesta foto la lluita i el llarg camí que les andorranes hem hagut de fer per participar de manera activa en la política reivindicant els drets polítics plens. El camí segueix essent llarg i pantanós. Però el que era impossible ahir pot ser possible avui. I així encoratjo les noves generacions de dones d’Andorra a trencar tots els sostres de vidre, a afermar tots els drets reals i a seguir de manera decidida i decisiva amb el compromís amb el nostre país.