La fotografia

S’acaba l’estiu i milers de telèfons tornen a casa carregats amb infinitat de fotografies que mai més tornaran a ser vistes. És un fet. O algunes d’elles, amb una mica de sort, acabaran penjades a internet. La tècnica ha avançat tant en els darrers anys que ja no cal que un s’aturi a pensar quin és l’enquadrament apropiat per retratar cada situació. O quina és la millor hora del dia per obtenir una llum idònia. Avui podem disparar tantes fotografies com ens vingui de gust i confiar que alguna haurà sortit bé. I possiblement moltes estiguin molt bé! La tecnologia també ha avançat fins a tal punt que no cal que ens hi esforcem gaire per obtenir una bona instantània. I si no ha quedat com voldríem, un filtre i au!

Des de temps immemorables, els éssers humans hem tingut la necessitat d’eternitzar moments efímers. Conscients del pas del temps i de la impossibilitat de tornar a èpoques passades, l’ús de la pintura o el dibuix, i posteriorment de la fotografia, ens ha permès rememorar allò que ja no és. Ja sigui per conèixer personatges històrics, per viatjar a llocs inimaginables o per tornar a viure de prop instants importants de la nostra existència. D’alguna manera, la fotografia ha servit per donar forma als nostres records.

Penso que amb el pas del temps, i amb l’accés per part de tothom a aquest mitjà, el sentit profund de la fotografia s’ha anat perdent. La seva normalització i la seva presència constant en el nostre dia a dia ha fet que en certa manera s’hagi oblidat aquest sentit profund al qual estic intentant referir-me. No donem valor o importància a això tan fascinant que ens permet obtenir, o al propòsit original amb què va ser concebuda aquesta tècnica.

Això ja no importa. Els dispositius hi són i la possibilitat de fotografiar qualsevol cosa també. Anem fent i no ens aturem a pensar en què estem fent, o el que és pitjor... en per què ho estem fent. Ens importa més el resultat tècnic i la repercussió immediata de la instantània –mostrant-la a qui ens acompanyi o penjant-la a les xarxes, per exemple–, que el valor que pot tenir per a cadascun de nosaltres a mitjà o llarg termini.

Evidentment hi haurà excepcions a tot això que estic dient. Però és la reflexió a la qual he arribat després de gaudir –i molt– de l’exposició retrospectiva de Robert Capa que es pot veure al Museu del Tabac. La bellesa de les imatges és sensacional, però en el seu conjunt, el valor històric és astorant i resulta fascinant veure com una sola persona ha estat capaç de deixar un testimoni tan enriquidor per al conjunt de la humanitat.