Les lectures d’estiu em van dur fins a Los asquerosos, novel·la del 2018 de Santiago Lorenzo, autor d’altres tres novel·les més, considerades totes quatre una espècie de conjunt del que pel moment no he arribat a llegir sinó la darrera part. A Los asquerosos assistim a la història d’en Manuel, un noi prop de la trentena que es troba en una situació socialment precària compartida per bona part de la seva generació i que un bon dia, sortint del seu pis minúscul a Madrid es troba amb una manifestació i amb un policia antidisturbis que el colpeja a l’interior del portal. Manuel, sense pensar-s’ho gaire li clava un tornavís que sempre duu amb ell. Aquest és l’inici que desencadena la seva fugida.
I on fuig en Manuel? Se’n va al camp. Fuig de Madrid, la província més poblada d’Espanya, a Sòria, la més despoblada. I així Manuel es refugia a un poble abandonat ficcional i espera que el cas s’esvaeixi, les sospites morin i ell pugui tornar, tranquil, a la ciutat. Les vivències ens les narra el seu oncle, aquest sí a Madrid, des d’on coordina i es comunica amb el protagonista de manera constant i des d’on va comprenent la seva transformació.
La novel·la té una segona part agermanada amb el Robinson Crusoe de Defoe. Veiem en Manuel habilitar i habitar la casa escollida, generar rutines, usar i abusar el temps i configurar tota una ètica que esclata a la tercera part amb l’arribada d’una família urbana –i convidats– a la casa del costat, que empren com a segona residència. Són el que en Manuel anomena “la Mochufa”, que ve a ser un sinònim de dominguero accentuat pel sentit destructor de l’entorn a la recerca del propi vici consumista d’ocupar el temps, trencar el silenci i un notable gust per la frase feta o lloc comú.
S’hi suma a aquestes premisses el temor constant a l’arribada dels agents de policia que després de la recerca trobarien a la casa d’en Manuel rastres d’habitació, l’intent d’hort, el cotxe abandonat, la roba estesa i el fum de la llar de foc. Un temor insuportable quan ha de renunciar a la seva vida solitària i habitable fruit de l’arribada per sorpresa de “la Mochufa”, que l’obliga a eliminar tot signe exterior de vida.
No desvelaré cap més motiu de la narració ni de la seva darrera part, que és la més interessant i trepidant. Sí que em centraré en l’equador de la novel·la, un zenit on llegim la troballa d’allò que en Manuel ha estat buscant i que no ho hagués aconseguit mai si no és mercès a la seva fugida. I cito: “La cosa era vivir arrinconado sin más palabras ni pautas que las propias. Todas las deudas son con la gente. No hay gente, no hay deudas. Solo las que tiene uno consigo mismo. Y ese deudor no se escapará”. Sorgeix la pregunta: el d’en Manuel, és un alliberament o el final de la fugida? Permetin-me que els en recomani la lectura.