La fugida de la casa Rothschild

Huyendo del holocausto de Josep Calvet (Editorial Milenio, 2014) relata la història de la fugida de la persecució nazi de nombrosos jueus a través dels Pirineus lleidatans. Fullejant aquest llibre, totalment recomanable, descobrim nombroses famílies que optaren per aprofitar els camins de pas andorrans per travessar des de França a Catalunya. Tot i les dificultats que suposaven els itineraris triats pels guies i les dures condicions meteorològiques, moltes famílies arribaven a la Seu d’Urgell després de fer parada i fonda al nostre país. És evident que un gran nombre no ho aconseguien, o eren detingudes i empresonades intentant travessar la frontera, no obstant això, altres personatges, diguem-ne privilegiats, tenien més sort gràcies a la seva posició social i els seus contactes. Aquest seria el cas de les tres dones de la família Rothschild. 
La baronessa Claude Rothschild, acompanyada de les seves dues filles, Nicole i Monique, arribaren al Principat de la mà d’un frare caputxí francès. No tenim dades sobre com fou la seva estada a Andorra, però sí de la seva arribada a Lleida. Abillades amb abrics i pantalons de qualitat, i botes d’esquí, fet que evidenciava la seva condició social, s’entrevistaren amb el governador Cremades per tal d’obtenir els permisos necessaris per arribar a Barcelona, on es trobarien amb el baró James-Henri de Rothschild, un banquer i empresari, membre de l’armada francesa durant les dues guerres mundials. 
Joan Antoni Cremades Royo, famós governador civil de Lleida entre els anys 1939 i 1943, els negà el permís per continuar el seu camí cap a la capital comtal, ja que els passaports que duien no estaven en regla. Així i tot, les tres dones se les van enginyar per arribar a Barcelona en taxi, on es trobarien amb el baró i aconseguirien protecció del Consolat General de França.
Centrem-nos ara en la història d’un dels membres que més sorprèn, tant pel seu compromís amb la causa jueva durant la guerra, com per la seva posterior carrera d’actriu i productora. Nicole Rothschild, més endavant coneguda com a Nicole Stéphane, va ser empresonada breument a Espanya en intentar allistar-se al moviment França Lliure, i posteriorment aconseguiria arribar a Londres, on treballaria com a espia per les Forces Franceses Lliures. 
En arribar l’alliberació, Nicole decidí canviar el seu cognom a Stéphane i iniciar una carrera com a actriu, inscrivint-se a l’Escola d’Art Dramàtic Bauer-Therond de París. Jean-Pierre Melville, un dels precursos de la nouvelle vague francesa va oferir-li la seva primera oportunitat a la pel·lícula Le silence de la mer (1947). El mateix director adaptaria més endavant la coneguda novel·la de Jean Cocteau Les enfants terribles, on Stéphane interpretaria el paper d’Elisabeth, sens dubte un dels més importants de la seva trajectòria i pel qual rebrà una nominació com a millor actriu estrangera als premis BAFTA l’any 1953. 
Després de patir un greu accident de cotxe farà un gir a la seva trajectòria i abandonarà la seva carrera d’actriu per situar-se darrere de la càmera com a productora i realitzadora, treballant en pel·lícules amb una base ideològica marcada. 
Com a productora va destacar la seva participació al documental sobre la Guerra Civil Espanyola, nominat als Òscars, Mourir à Madrid, dirigit el 1963 per Frédéric Rossif i que va provocar un rebombori important entre les autoritats franquistes. També van destacar les seves col·laboracions amb Marguerite Duras i Susan Sontag. 
Nicole adquirí els drets d’adaptació del llibre de Marcel Proust, À la recherche du temps perdu, amb la intenció que la pel·lícula fos dirigida per Luchino Visconti, el  qual finalment no formaria part del projecte, donant pas al director Volker Schlondorff. 
Nicole Stéphane va morir el 14 de març del 2007. A la 43a edició del Festival International de Films de Femmes de Créteil, fou homenatjada tant pel que fa a la seva contribució al món del cinema com pel seu compromís en la lluita contra el nazisme i altres conflictes armats relacionats amb el poble jueu.