Neil Gaiman és un escriptor anglès conegut mundialment pels seus llibres, però sobretot per les seves històries en format de còmic, com ara Sandman i Coraline. Estem parlant d’un escriptor que ha venut més de quaranta milions de llibres a tot el món. El 2011, sorprenia amb unes declaracions poc menys que polèmiques: “La pirateria em beneficia en les vendes dels meus llibres.”

Gaiman explicava que després d’haver estudiat el mercat amb el seu agent, havien descobert que des dels llocs des d’on més s’ho descarregaven il·legalment estava rebent un substancial increment de vendes. És a dir, la pirateria estava ajudant la gent a descobrir els seus llibres.

Va decidir llavors fer una prova i va penjar American Gods, una de les seves novel·les de major èxit, de forma gratuïta durant un mes. El mes següent, les vendes dels seus llibres en llibreries independents van augmentar un 300%. Així que va arribar a la conclusió que un llibre descarregat per la pirateria no representava una venda perduda, sinó que s’acostava més a un préstec, una forma de difusió i publicitat. Podrem estar-hi d’acord o no, la veritat és que en un punt la pirateria d’avui no difereix gaire del que fèiem els que ja tenim una edat, allà pels anys 80, quan els diners es feien servir per comprar cintes TDK per gravar els discos que més ens agradaven de la cinta original que tenia un amic o un veí. La polèmica està donada pel factor de la massificació, em diran, i segurament tenen raó.

Per mi, la influència més gran de la tecnologia en aquests temps és la democratització dels continguts: qualsevol pot gravar un disc o autopublicar-se un llibre amb un mínim d’eines a l’abast de tothom.

Cadascú tindrà la seva opinió i no és la meva intenció fer una apologia de la pirateria, ni molt menys, però crec que hi ha una cosa que mereix ser ressaltada: encara ens interessa, ens agrada i gaudim quan sentim el paper a les mans, més enllà de qualsevol circumstància.

I aquest fet s’ha pogut constatar, com cada any, en aquest espectacle que és Sant Jordi. Només calia posar les imatges de la rambla de Catalunya per la televisió o arribar-se fins a la plaça del Poble per veure que no tot està perdut i que ni els pitjors auguris faran des­aparèixer el llibre en paper. La nostra gana està intacta i, fluctuacions al marge, les vendes es mantenen estables en un mercat com l’editorial, que no para de créixer. I aquest fet no hi entén de formats. És cert que el mercat digital no s’ha acabat de consolidar de la manera que molts analistes havien predit, però, fins i tot així, estem començant a prendre consciència que és millor pagar uns quants euros per un llibre o una cançó en format digital que descarregar-los il·legalment. Aquesta és l’única manera que els artistes puguin seguir produint obres i nosaltres delectant-nos amb els seus mons.