Igort és un autor de còmic italià que jo, particularment, desconeixia. Hi he arribat a través dels seus Quaderns japonesos, tres volums amb text, il·lustració i vinyetes on Igort ens condueix als seus anys d’estada i treball al Japó i a les seves passions orientals. Hi trobem autors, temples, ciutats, personalitats, editorials, dibuixants, directors cinematogràfics, escriptors, successos, objectes fetitxe, etc. Tota una col·lecció de reflexions, cites i records relacionades amb el país oriental. Però avui m’agradaria fixar la vista en el continent. Com he dit, aquests quaderns no són pròpiament un còmic. Potser es tracta d’una novel·la gràfica, i alhora un llibre de viatges i un assaig gràfic, també. El que jo veig, més aviat, és un Igort fent de cicerone de la cultura japonesa. Hi recorre els llocs comuns i els personals, i sempre a través de la seva mirada. Ofereix i obre mons a descobrir.
Aquesta sensació de gaudir d’un guia és sempre gratificant. Dante hauria mort a qualsevol fossa infernal si Virgili no hagués tingut la missió de dur-lo a la vora de Beatriu. Hom s’hi endinsa i es deixa endur per la visió, els gustos i el ritme de qui mostra, de qui vol ensenyar el seu propi món rebaixant el pudor que hom podria sentir en obrir-se a l’altre. Succeeix d’aquesta manera amb totes les amigues i els amics que ens deixen un llibre –més pudor que deixar un llibre subratllat per un mateix no es pot sentir–, aquells que ens parlen d’un disc, aquells que ens acompanyen al cinema per conèixer un clàssic, els que ens conviden a compartir amb ells un concert, els que ens regalen una obra seva i els que ens duen a llocs per ells coneguts però inèdits a la nostra mirada. Són les ciutats i les urbs mentals allò que visitem amb ells. Això és generositat.
L’itinerari personal d’Igort passa per Un viatge per l’imperi dels signes, Un rodamón del manga i Mestres del sensorial. Amb aquesta trilogia es recorre la literatura, el còmic i la il·lustració japoneses i, sobretot, una sensibilitat, una manera de veure el món. És aquesta potència la que ens transmeten els nostres cicerones particulars. Amb ells la realitat s’eixampla, amb ells allò pensable, allò que es pot sentir i allò que es pot gaudir augmenta. En aquest temps en què es recomana no deixar llibres –el préstec de llibres és un art en què s’ha de conèixer l’altre–, en un temps on la música reproduïda és qualsevol cosa excepte un plaer còmplice i íntim alhora, en definitiva, avui, en el regne de l’abundància precària i evanescent, s’ha de retre un homenatge a aquelles i aquells que ens obren horitzons, aquells, els nostres, que no temen perdre temps acompanyant-nos en les arts, les literatures i les vides per dur-nos més enllà de l’infern. A ells els segueixo.
