Hom pot pensar que quan un visita l’estudi d’un artista hi haurà obres, pensaments o paraules de la intenció creativa que et sorprendran o t’inspiraran. Però no sempre és així, en moltes ocasions marxes amb una sensació de déjà-vu, i no per què les obres, la tècnica i un llarg etcètera no siguin d’interès, sinó que són un déjà-vu pel buit conceptual.
Fa uns dies vaig anar amb l’Aminda a l’estudi de Joan Xandri per veure les obres que l’artista exposa des del 27 de gener a la galeria Taranmana. Obres individuals que conformen un conjunt en format d’instal·lació sota el títol Pervivència.
Vaig entrar sense expectatives, com sempre faig, amb la ment oberta i amb ganes de veure art de la mà del seu artista. Va haver-hi un breu moment introductori sobre la seva participació a la 56 Biennal de Venècia, l’exposició a Casa de la Vall, les exposicions a la galeria Pilar Riberaygua... Al cap d’una estona ens va ensenyar i parlar de l’obra. Per l’autenticitat creativa és una exposició innovadora i trenca amb qualsevol llenguatge plàstic. Joan Xandri presenta una instal·lació amb una sèrie d’obres diferents entre si i inspirades en múltiples visions d’un bosc: la perfecció del seu ordre lliure, la presència del foc, la regeneració del bosc després de les flames o l’obra inspirada a partir dels Haikús d’Arinsal d’Agustí Bartra. Obres que evoquen la intenció de l’artista amb el més íntim d’apreciació infinita a la natura.
El bosc en flames està representat per una quarantena de peces rectangulars pintades damunt paper en color vermell i grana que estan penjades de ferros i unides entre elles amb corda, tot recordant els darchors tibetans (banderes de pregària). El visitant pot interactuar amb l’obra tot passejant entre ella. No hi ha una fórmula única per endinsar-se a ella, cadascú la viu de forma diferent, com cadascú viu de manera diferent la seva interacció amb el bosc. Em va semblar màgic i una creació artística increïblement innovadora en l’expressió del llenguatge plàstic.

La regeneració del bosc després de les flames es presenta amb unes quinze obres damunt paper, algunes sostingudes al sostre, altres penjades a la paret. Són monocromes on el blanc i el negre dibuixen formes que deixen fluir la lliure interpretació i associació de l’espectador. Són austeres en les formes però plenes de significat. Sempre he pensat que les pintures monocromàtiques tenen una elegància inherent i que la seva austeritat invita a la reflexió pausada entre l’obra i l’artista, entre la simbologia i l’analogia. 
Finalment, es presenten unes obres inspirades en els Haikús d’Arinsal, on Joan Xandri segueix l’estètica de l’obra monocroma tot escrivint fragments dels poemes de Bartra. El resultat és una obra poètica d’exaltació a la natura d’Andorra. Subtileses que inviten a endisar-te en l’autenticitat i el valor de l’art.
L’obra em sorprenia i m’atrapava per ser innovadora en estètica i format però em va enlluernar la intenció de l’artista en crear-la. Simplement, em va semblar preciós com a partir de la natura del bosc que l’artista estima, observa, coneix, trepitja i inspira pensaments i sentiments crea unes obres d’art lliures en la seva execució per a la lliure interpretació de l’espectador, com lliure és la natura en la perfecció del seu ordre. Quina analogia més maca.
La coherència de l’artista va més enllà. Per pintar aquestes obres sobre paper utilitza branques lligades amb un cordill, com petites escombres. Branques fines o més gruixudes que pinten un fragment del bosc a partir del concepte i de les mans del seu autor. Vaig marxar contenta pel retrobament amb una expressió plàstica autèntica i genuïna que m’omplia l’intel·lecte i m’invitava a la reflexió.