M’agrada la tardor a Andorra.

Moltes vegades faig una predicció –no contrastada amb cap agència de mobilitat– sobre la intensitat del trànsit al centre de la Massana i opto pel desviament de l’Aldosa i Anyós només pel plaer de gaudir dels perseverants i captivadors tons ocre-roig obscur de la natura abans no quedin segrestats per la neu. El recorregut me’l prenc amb una calma més pròpia de Henry David Thoreau i el seu Caminar “com un riu que serpenteja per buscar amb diligència el trajecte més curt fins al mar”. I abans no arribi la neu tota jo, de camí a la capital, em deixo segrestar.

També m’agraden les històries de misteri. En especial les que et deixen l’ànima inquieta i fan sentir por. Per això aquest vespre em trobareu a la biblioteca d’Encamp prenent notes de tot el que David Arrabal, Àlex Puig i Martín Blanco aportin a la taula rodona dedicada a com escriure un relat de ficció apte per ser presentat al Premi de Narrativa Fantàstica i de Terror. Després, i ja reclosa a casa, deixaré anar el flux reprimit de la meva inspiració per crear el conte més esfereïdor que cap ment pertorbada hagi concebut mai. Per guanyar, evidentment.

El títol encara no el tinc clar. El tema sí: la mort de la tardor. No he decidit si serà una distòpia postapocalíptica o ecofuturista. Imagino un petit bosc marginal que ha estat assenyalat en el mapa de la temible bombolla del creixement per ser arrasat. I les paraules modernitat, avenços, confortabilitat aniran sorgint estratègicament en el text per imprimir angoixa a la trama.

Noto l’alè de la meva companya de feina al clatell i un “ehem, ehem” a cau d’orella.

–Això ja està passant.

I desplega sobre la meva taula retalls dels diaris d’aquesta setmana. Són articles clarament sabotejadors de la pretesa originalitat del meu relat. Descriu l’escenari que deixarà la instal·lació de l’Estació Transformadora (ETR) al terreny de la Gonarda: destrucció d’una part de l’entorn natural i problemes de salut per als veïns per “l’exposició continuada a les freqüències elèctriques, magnètiques i electromagnètiques”.

Ja no em veig amb cor d’escriure cap ficció.

Aquesta nit tindré malsons futuristes amb el segrest dels perseverants i captivadors tons ocre-roig obscur d’una part de la Gonarda desforestada, amb un skyline de pilones de línies d’alta tensió i un trànsit continuat de camions de gran tonatge per la carretera de l’Aldosa, que m’obligarà a no desviar-me mai més del centre de la Massana.

En altres circumstàncies provaria de dormir amb el llum encès. Però entraria en una contradicció manifesta. Em mereixeria ser recriminada per la meva inconsistència si no fos perquè no m’oposo a la millora de cap infraestructura, sinó –com en l’encara més misteriós món de la gestió de personal– als criteris de selecció.

Li dono la raó a Thoreau. De vegades el trajecte més curt fins al mar no és una línia recta i previsible, sinó un riu que serpenteja amb diligència.