Sempre he sentit a dir que la vida professional s’ha de desvincular de la personal, i això es repeteix com un mantra i al mateix temps es converteix en una mena de repte per als que hem de treballar: una cosa és la feina i l’altra la família. Doncs jo dec ser una rara avis perquè he comprovat que, vinculant-les totes dues, es pot arribar a ser millor persona. I qui no parla de la família a la feina o de la feina a la família?

La descripció següent resumeix, en part, sis anys de la meva vida professional i personal en el quals he après molt de la Goros. Però la Goros (Lourdes Gorostieta Irigoyen) ha de marxar aviat cap a Navarra perquè ja ha acabat la seva estada a Andorra com a professora d’història de l’institut (col·legi María Moliner).

La Goros és una dona treballadora, respectuosa, decidida, pacient, tolerant, conciliadora, amb el somriure sempre preparat i unes mans tranquil·les que t’acomboien. Ella, en aquests sis anys, ha sabut estimar Andorra més que alguns que hem viscut aquí gairebé tota la vida i també l’ha conegut prou bé.

Andorra li agrada tot l’any. L’hivern, amb el color del cel i el silenci de la neu, la primera flor, els ocres i vermellosos de la tardor i les tronades de les tardes d’estiu que irrompen i deixen l’olor net de la natura. L’alta muntanya, aquella que no té vegetació, que és resseca i àrida, per exemple la vall d’Incles o la pujada al Juclà, li transmet l’essència de la terra, el nucli que ens assenta i aixopluga.

Durant aquests anys, des de la seva casa d’Anyós cada maig portava al col·legi una flor, només una, i la plantava al mig de la taula. No calia dir res, com a molt preguntava el seu nom en català, i amb un somriure ens anunciava l’arribada de la primavera, aquesta primavera andorrana que la sorprèn i la trasbalsa alhora: tot de sobte i sense treva el camp s’omple de colors com si la terra, tipa del blanc hivern, es prengués la revenja i esclatés amb flors de mil formes i olors.

Com a bona professora d’història li encanten les petites esglésies andorranes, que la fan pensar en nuclis de població força reduïts, és feliç en veure orris i habitatges reconstruïts, que la traslladen al passat i li permeten reconèixer i imaginar l’equilibri de la terra i la població, l’espai i el seu ús econòmic, els costums... També és feliç amb el land art!

Està tan satisfeta de viure a casa nostra que jo, què voleu que us digui, no m’ho crec i abans que marxi em proposo preguntar-li què no li agrada d’Andorra. Ho he fet.

La Goros diu que troba a faltar una mica més de neteja, sobretot en els preciosos camins rals, que estan sembrats d’excrements, que encara hem de millorar el trànsit, que hauríem de fer més cases rurals, que percep desatenció social pel que fa als treballadors, que si volem ser un país obert hem de millorar el tracte humà (aquí no pot oblidar la meravellosa atenció que ha rebut de les bibliotecàries de la Massana). Déu-n’hi-do!

Les imatges d’Andorra les porta al mòbil (que ja no té memòria i la Goros es resisteix a treure-les perquè diu que vol gaudir-ne quan vulgui), d’altres les ha pintat, perquè també és una pintora excel·lent...

Perdona, Goros, però quan s’acabi el curs no et penso dir adeu.