Barcelona ens espera. Com si fos el Dorado, la Terra Promesa o les Índies. Podem escollir el desig que més ens agradi. Com que anem a taquillatge, és a dir, el nostre salari dependrà en part del públic assistent, a veure si aquestes línies creuen la frontera del Valira i arriben més enllà dels Pirineus.
Quina aventura. Com que hi serem un mes, a la gran ciutat, prometo no fer-me pesat i escriure avui només per donar el tret de sortida. Potser més endavant escriuré sobre l’èxit. Abrakadabra és una fita heroica, posada en peu amb els recursos d’una petita producció però amb ànima de gran projecte. Aixecar una funció és sempre difícil, o bé perquè produir és una lluita contra els elements (tot i que el producte sigui fàcil i meravellós) o perquè a vegades sembla un viatge al desert sense saber on s’arribarà, ni tan sols si s’acabarà arribant a algun lloc.
De moment tenim sort i ens sentim acompanyats pel públic de casa, que pràcticament ha omplert cadascuna de les funcions que hem fet. Farem exercici de memòria quan ens trobem allà, competint amb les grans estrelles de la cartellera catalana –pobres, hauran de patir la troupe andorrana durant el mes d’abril.
Confesso la por i el dubte que em ve al cap cada vegada: si és necessari fer aquest salt al buit que és llançar-nos a l’exportació. Com si només servís la validació d’un èxit mesurat per la repercussió mediàtica de fora, sense valorar prou el que ja hem construït aquí. Confesso també la il·lusió que em fa veure tots els membres de la companyia engrescats per sortir cada nit a gaudir d’aquesta professió al costat de la Diagonal. Deixarem la nostra bandera tan alta com puguem i farem tot el soroll possible perquè es parli de nosaltres com si fóssim l’aldea gala: petita dins l'imperi, però que resisteix, ara i sempre, a la cartellera de la gran ciutat.
Arribo al final i no faré més apologia de la feina, que se m'acaben els caràcters. Ahir vaig sentir a la ràdio que acabar un article amb un paràgraf de cloenda era un mal recurs literari. Un ximpum inútil, com si el text necessités més explicacions. Potser és veritat. Potser només hem d’acabar amb paraules màgiques: "Abrakadabra, vine a l’Aquitània".
PS: Arriba al meu moment d’escriptura la notícia que el Sergi Mas ens ha deixat. És curiós com, tot i no haver coincidit mai amb ell artísticament ni tenir un contacte directe amb la seva obra, el seu llegat és tan fort que ens traspassa i ens impregna a tots. És just deixar que l’actualitat, i les coses importants de veritat, ocupin el seu espai. Una abraçada ben forta per a la seva família.
