Andy Burnham és el setè primer ministre que ha entrat al 10 Downing Street d’ençà del vot del Brexit fa deu anys.
El nou primer ministre vol redreçar el Regne Unit, però els seus marges de maniobra econòmica seran molt reduïts per l’afebliment indiscutible de l’economia britànica a causa del Brexit.
El creixement és d’un 0,7%, la inflació es situa al 3,6%, la taxa de desocupació és del 6% i el dèficit públic, del 5,5% del PIB. L’economista francès Nicolas Baverez escrivia el 20 de juliol a Le Figaro que tot plegat ha portat a una crisi de la taxa de rendiment de l’anomenat gilt en el mercat financer d’obligacions.
Els gilts són les obligacions que emet l’Estat britànic per finançar el seu deute públic. Es tracta d’una referència cabdal per a l’economia britànica perquè reflecteix el cost per al Govern del servei del deute a mitjà i llarg termini.
Ara s’ha situat més enllà del 5%, el que està comportant una fragilització del tresor britànic però també de la City i del sector bancari. En opinió de Nicolas Baverez, el Regne Unit ha retornat a l’estatut d’home malalt d’Europa que havia tingut en els anys 1970. D’ençà del 2016 la demografia ha caigut, amb una fecunditat reduïda a 1,4 fills per dona. S’han perdut vuit punts de creixement per la baixa del 4% de la productivitat, indestriable de la caiguda del 18% de les inversions. La inflació s’ha situat per damunt del 3% per les tensions sobre l’oferta econòmica provocades per la pèrdua de més d’un milió de treballadors europeus a causa del Brexit. La indústria no va pas millor amb l’aturada de les inversions estrangeres i l’augment dels preus de l’energia.
I la City, que havia estat capdavantera de les finances europees, va a la baixa i perd terreny front a les altres places financeres.
A aquesta davallada financera hi ha contribuït força la supressió de l’estatut dels residents no-domiciliats al Regne Unit que donava l’estatut de resident fiscal tot i tenir el domicili permanentment situat a l’estranger.
La modificació legislativa, que ha portat a un nou sistema basat en la residència i amb menys exoneracions d’impostos, ha fet marxar 38.000 grans fortunes de les 74.000 considerades no-domiciliades. Es calcula que la pèrdua econòmica derivada d’aquella sortida ha fet perdre 40.000 llocs de treball a l’economia britànica i uns 5.000 milions de lliures d’ingressos fiscals.
La implosió de l’economia britànica va de bracet de la crisi de la societat.
L’exili dels treballadors d’origen europeu ha desfermat l’arribada massiva d’immigrants extracomunitaris, amb un flux net de 450.000 persones per any a les quals se sumen 400.000 demandes d’asil també anuals.
L’empobriment progressa i hi ha zones del territori britànic que estan queixant-se de l’augment de la influència islamista.
Avui hi ha una majoria de britànics (55%, segons les enquestes) que constaten el fracàs del Brexit i es declaren favorables al retorn del Regne Unit a la Unió Europea.
Però fer marxa enrere del Brexit serà més difícil encara que no fou la negociació de la seva concreció per l’equip de la Comissió Europea encapçalat per Michel Barnier, que va explicar l’any 2021 en el llibre La grande Illusion. Journal secret du Brexit que tenim el deure de ser lúcids en les qüestions d’Estat.
En aquell llibre Barnier pregunta:
“On podem trobar avui, en el nostre segle XXI, els riscs de servitud i com protegir-se’n? La gran il·lusió és pensar que ens en podem sortir sols davant les transformacions del món, sovint brutals. Davant els nous gegants polítics, econòmics i financers. I creure en la promesa d’una identitat i d’una sobirania solitàries més que no pas solidàries.”
A la ciutadania andorrana li convé rumiar sobre el desastre del Brexit i treure’n les lliçons escaients amb la perspectiva del referèndum consultiu sobre l’acord d’associació amb la Unió Europea.