Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Tribuna

Tribuna

 

 

La gran mentida

Autor: Francesc Salvador (metge)


No vull descobrir les Amèriques. No hi ha res de nou sota el sol, diu la Bíblia. Sento, però, la imperiosa necessitat de posar en lletra uns pensaments obsessius. Com deia Woody Allen, o ho dic o em surt un tumor (no és el primer cop que em passa!!). En vista de com està la sanitat, prefereixo curar-me en salut i evitar-ho. Seria una massa molt grossa i els quiròfans em fan por...

He escrit, per activa i per passiva, que a l’horitzó es veuen grans núvols de tempesta. Negre, negre, molt negre. I aquests núvols són, al meu entendre, claríssims i molt reals. Em sorprèn que, tots plegats, com un ramat de bens sense pastor, anem avançant tan tranquils, inconscients, no veient més enllà de la punta del nas.

En aquest mateix espai es va publicar un escrit meu, amb un títol una mica alarmant, per cridar l’atenció sobre el problema (Auxili!! Tot trontolla. ¿Qui pensa en el futur?). Recentment, un antropòleg holandès, Lyendij, en una novel·la –Entre tiburones– fa el mateix plantejament. Un passatger d’un avió veu, terroritzat, una avaria gravíssima i a cops de puny s’obre camí cap a la cabina per alertar els pilots i descobreix que és buida. Jo crec que la cabina des de la qual es governa el món està buida o, encara pitjor, està plena d’incapaços i corruptes, als quals no els interessen el benestar de la cosa pública (sortosament hi ha excepcions).

La denominada democràcia, una fal·làcia més, perquè el poder del demos (poble) és el poder (kratia) d’un petit nombre de persones, que tenen a les seves mans totes les armes: banca, premsa i televisió, la indústria. Es manipula descaradament el poble, amb mentides i falses promeses. L’espectacle del que està passant a Espanya és vergonyós. Tothom tira cap a casa seva, s’ataquen i insulten uns als altres, per tal d’arribar al poder. No cal dir que aquesta immensa moguda respon al desig de tots els polítics que el pueblo llano sigui feliç, tingui pa i feina. No dormen pensant en el be comú, en la res publica!!

Allò del numerus stultorum està més que clar. Només cal mirar al voltant nostre i com funciona la nostra societat, com algun futbolista mercenari guanya més que tots els metges d’un hospital, o com els joves, en una demostració de seny d’altíssim nivell, porten pantalons trencats, envellits i foradats. Vés mirant, vés pensant...

No es necessita ésser una savi –cosa que no sóc– per veure que d’aquí molt pocs anys les pensions seran de misèria. Només cal mirar la demografia i quatre dades econòmiques. I quan això arribi, que irremissiblement arribarà, ¿de què viurem? Entre pensions, despeses de l’atur, interessos del deute, ajuts, dependència... les arques de l’Estat quedaran buides.

¿I la feina? També és evident que el panorama és... diguem que negre. ¿Qui no veu la revolució informàtica? ¿I els robots? Fa molts anys que en aquest espai vàrem anunciar la seva transcendència. Avui són notícia. En la separata Dinero d’un important diari, del passat dia 12, aquest era el tema principal. ¿Què se n’ha de fer dels 2,7 milions d’aturats, la majoria poc qualificats i de més de 50 anys? ¿Qui pot prometre la creació de milions de llocs de treball? ¿Com s’atreveixen a fer-ho abusant de la credulitat i la ignorància de la gent? Un aturat és un ésser profundament desgraciat i mereix el nostre respecte. L’atur, mata. L’atur destrueix la dignitat. ¿Encara que afectés el resultat de les eleccions, no fóra més honest dir que hem de viure amb l’atur i fer un pla de repartiment just dels llocs de treball?

¿I tot l’entramat de l’Estat del benestar? És més que clar que s’està ensorrant: escoles, serveis socials, hospitals amb llargues llistes d’espera i retallades generalitzades. No hi ha diners, que s’han robat o malgastat. No hi ha diners, s’acaba l’Estat del benestar. Siguem honrats i busquem solucions. No enganyem. I ara una breu menció dels problemes a escala mundial: es van reduint acceleradament les selves que sintetitzen l’oxigen i purifiquen l’atmosfera. Els oceans s’acidifiquen i malmeten la fauna i flora marines, les glaceres desapareixen, els gels eterns dels pols es fonen i tothom content perquè podran passar els vaixells i podrem extraure el petroli i els minerals, i així aconseguirem embrutar més l’atmosfera. El delta del Níger està arruïnat pels vessaments de petroli. A la Xina –Yong-xing– ja tenim “pobles de càncer”, i un llarg etcètera. ¿Quin pilot hi ha a la cabina d’aquests avions? És possible que al seient del pilot hi hagi només unes piles de bitllets de dòlars.

Amics, ens enganyen, ens menteixen. Sempre ha estat així. I la gent s’ho creu. Cal obrir els ulls. I obrir els ulls és fer-nos conscients del que ens espera i prendre mesures, comprar el paraigua abans que arribi la tempesta.

S’està gestant un món nou i el part serà molt dolorós, però no es pot aturar. Hi haurà un canvi profund en la societat, la família, la moral, els costums... L’envelliment és una qüestió transcendental. Ens estem convertint en una societat de vells, ¿qui i com atendrem els nostres avis i el cúmul de malalties neurodegeneratives que comporta l’edat avançada? ¿I com les afrontarem? Llegeixo, horroritzat, les dades publicades pel ministeri de Sanitat: “Unes 400.000 persones declarades dependents no reben cap assistència, i es necessitarà setze anys per absorbir les llistes d’espera”..., i la majoria tenen més de 80 anys!! L’angoixa, la misèria i el dolor, ¿qui els escolta?

¿Solucions? ¿Són utòpiques? Però n’hi ha. Despertar les consciències, començant per nosaltres mateixos, posar al capdavant dels pobles persones honrades i competents... ¿Utopia? O seguir el ramat formant part del nombre infinit dels necis i deixar que els corruptes romanguin en la cabina buida de l’avió, i recordem novament l’Eclesiastès: “Perversi difficile corregitur.” Si no es poden corregir, fem-los fora!!

Sento escriure tot això. No és pessimisme. Em costa acceptar una veritat evident i eterna. Que l’ésser humà és un depredador egoista i cec, és un ésser que al llarg de la història ha demostrat la seva maldat. Per començar, els éssers humans varen crucificar amb escarni el més gran dels seus profetes, Jesucrist. I sempre ha estat així, i rebel·lar-se contra aquest fet és una manca de realisme. A pesar de tot hem d’esperar que la llum, a poc a poc, vagi vencent les tenebres. Hi ha bona gent, hi ha persones generoses, honrades i inquietes. Aquest escrit vol ésser un intent de millorar les coses i m’atreveixo a esperar que faci pensar algú, i que el nombre de stulti sigui igual en el ramat de sempre, menys un, menys dos, menys tres...

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic