La grandalla, o el narcís dels poetes

Que tot país té una bandera i un himne propis tothom ho sap. I també un idioma, unes tradicions i, sobretot, una idiosincràsia. Però pocs saben que tot país té una flor nacional. I quan s’obre una flor, és primavera a tot el món, com diu l’artista Alejandro Jodorowsky. A Espanya, el clavell; a França, la flor de lis; a Itàlia, la margarida; a Portugal, la lavanda; a Àustria, la flor de neu; a Holanda, la tulipa, a Anglaterra, la rosa Tudor… I així podríem fer un passeig pel món i aniríem descobrint flors tan belles com desconegudes, com la mburucuyá de Paraguai o la mugunghwa de Corea del Sud, per citar-ne algunes.
A Andorra amb orgull presumim de la nostra flor nacional, la grandalla o Narcissus Poeticus, segons la botànica que, com deia Alphonse Karr, no és una ciència sino l’art d’insultar les flors en grec i en llatí. Un insult poc ofensiu, en el cas andorrà: narcís dels poetes!
Narcís com el fill del déu Cefís i la nimfa Liríope, jove de gran bellesa que per la seva vanitat va ser castigat per Nèmesi, la deesa de la venjança, fent que s’enamorés del seu bell rostre reflectit a les aigües d’una font. Incapaç de deixar de mirar-se va acabar llençant-se a l’aigua. Al lloc on va caure, va créixer una flor que va fer honor al nom i la memòria de Narcís, la nostra grandalla.
Potser per això el pare Ambrós Caralt (1904-1971) va escriure a la popular Sardana Andorrana: “Valls de somni i de rondalla, /monts i cims sempre nevats, /és Andorra una troballa/dins del món de les beutats;/on l’avet i la grandalla, /viuen sempre enamorats”.
Si bé la nostra flor nacional va ser descrita i catalogada pel botànic suec Carl von Linné l’any 1753, molt abans ja havia enamorat a molts altres com el poeta grec Virgili, que al seu poema Les bucòliques li dedica uns preciosos versos, o al filòsof grec Teofrast, que ja la citava en els seus escrits sobre botànica.
Però pels que som investigadors de mena o, millor dit, culs culturalment inquiets, una referència de la nostra grandalla quasi desconeguda per la majoria dels mortals és una joia renaixentista conservada a la Biblioteca Britànica. Es tracta d’un còdex manuscrit on Gherardo Cibo, seguint texts de Pietro Andrea Mattioli, i aquest, de Dioscòrides Pedaci, il·lustra amb una de les més belles miniatures del Renaixement la nostra grandalla, que va descobrir el maig de 1557 mentre passejava.
La grandalla és Andorra. I Andorra som nosaltres. Gaudim del seu aroma i la seva bellesa cada primavera i no oblidem, com deia Goethe, que les flors són els bells jeroglífics de la natura amb els quals ens indica quant ens estima.