Actualment, ens trobem en una situació de canvis abruptes que provoquen una pressió constant i que ens obliga a adaptar-nos de manera immediata. L’estat d’alarma, el confinament, la pandèmia sanitària i la guerra, entre altres. Aquests esdeveniments han interromput el nostre dia a dia de manera dràstica i han comportat diferents conseqüències psicològiques, socials i econòmiques que perjudiquen directament la nostra salut mental.
Les guerres són situacions que afecten tothom. Diàriament estem rebent informació i notícies sobre el conflicte bèl·lic actual entre Rússia i Ucraïna.
Resulta per tant habitual que tant joves com infants tinguin curiositat, pors, angoixes i altres inquietuds al respecte: “Què està passant?” Com a adults és important que donem resposta i des de la tranquil·litat i l’honestedat expliquem en què consisteix una guerra. A vegades, per tal de no generar cap malestar als nostres infants, i amb la intenció de protegir-los, tendim a evitar el tema, a no parlar de la guerra perquè pensem que així no patiran. No obstant això, negant aquesta realitat i no donant resposta al neguit que ens mostren i presenten, inintencionadament, generem més angoixa. Cal evitar frases del tipus: “ja ho entendràs quan siguis més gran”. Tanmateix, provocarem o ensenyarem que l’expressió dels neguits no és el correcte i educarem que s’han de negar els problemes.
Llavors, de quina manera detallem als més petits una situació tan complicada? Com apropar la informació a aquells en  situació de major vulnerabilitat i sensibilitat? Quines paraules utilitzar? Quan ho podem explicar?
Les situacions de canvi, sovint impliquen moltes pèrdues, comporta renunciar coses i, per tant, generen incertesa i inseguretat. És doncs quan nosaltres, com a adults, hem de poder transmetre seguretat i donar les explicacions que necessiten per crear un clima ferm. En primer lloc, ens haurem d’apropar, en espais tranquils, i esbrinar què saben sobre el conflicte i què han escoltat. A partir d’aquí podem donar lloc a les preguntes que esdevinguin. Així i tot, hem d’acceptar que potser no tenim resposta a totes les preguntes, però caldrà recalcar que estem al costat de l’infant per poder escoltar les seves preocupacions. En cas necessari, i d’acord amb l’edat de l’infant, podrem buscar informació de manera conjunta o consultar un especialista. L’ús de contes per als més petits o altres recursos informàtics com ara vídeos explicatius aptes per  a la seva edat, o fins i tot demanar ajut a professionals. Unicef, per exemple, facilita una guia que ajuda a acompanyar i donar resposta per tal de comunicar de manera proactiva tota aquesta situació que a vegades, és difícil de posar paraules. 
En segon lloc, caldrà que animem a verbalitzar com se senten, fent preguntes obertes del tipus “què et fa pensar, què sents...” i validar en qualsevol cas les emocions i pensaments que sorgeixen, sense minimitzar les seves pors o les seves angoixes. Com a adults hem de procurar filtrar la informació que els arriba per tal de minimitzar l’impacte que moltes de les imatges generen i que poden arribar a ferir la seva sensibilitat. És necessari que estiguin tan exposats? 
En el cas que apareguin imatges en les quals es mostrin activitats de solidaritat, podem seure amb ells i explicar la importància de mantenir actituds proactives i solidàries per poder fer-los sentir partícips en cas que ells ho demanin.
Per últim, també podem trobar infants que no vulguin parlar del tema. En aquestes situacions no els hem d’obligar, sinó que és més important fer-los saber que si mai necessiten parlar-ne, quan se sentin preparats, podrem mantenir una conversa.