A molts ciutadans ucraïnesos la vida se’ls va aturar ara fa una setmana. És impossible imaginar què et passa pel cap quan et despertes sentint bombes i trets a pocs metres de casa. Ens en vam poder fer una petita idea en la crònica del periodista de TV3 i Catalunya Ràdio de fa uns dies: ell i el càmera que l’acompanya van viure en pròpia pell un bombardeig al Donbass, i els efectes del foc de morter. Una petita joia, tot i la crueltat que mostrava. En aquest cas, foc ucraïnès en una zona en teoria dominada pels russos, però en realitat, als racons més amagats hi va trobar ciutadans a qui la política els importa poc. Són els més pobres, aquells que no han pogut fugir. “Quan torna el silenci és matador, t’imagines els morters tornant a carregar”, relatava. El drama és immens i no es concep no empatitzar amb tots aquells que han de marxar de casa seva, deixant-ho tot, fins i tot familiars, aquells homes obligats a quedar-se per enrolar-se a l’exèrcit. O aquells que voluntàriament tornen a Ucraïna perquè senten la necessitat de lluitar pel seu país. Soc incapaç de dir si jo podria fer el mateix. No m’agraden les guerres, em sembla surrealista que al 2022 encara hi hagi qui pensi que es pot envair un territori perquè sí i per la força. I mentre les imatges i informacions que ens arriben ens glacen el cor, la nostra vida continua. Ucraïna no és tan lluny, però mentre allà cauen bombes aquí celebrem el carnaval. Gresca i disbauxa ara que el virus ens deixa. Algú es recorda del virus? Quina contradicció tot plegat, poder seguir com si res, amb les cabòries i alegries del dia a dia, mentre per a altres el futur s’ha esborrat.
