La guerra a Ucraïna i l’espai

Sigui quina sigui la seva conclusió final –sempre massa cara en vides humanes– les repercussions de la guerra a Ucraïna ens acompanyaran durant un bon temps. Ningú ignora els seus efectes humans, polítics i econòmics, però avui m’agradaria considerar, a més, els efectes pel que fa a la presència humana a l’espai.
Si fem abstracció d’alguns pioners com Tsiolkovski per la teoria i Goddard per la pràctica, la tecnologia espacial va néixer en un context de tecnologia militar relacionada amb els coets,  i especialment el nou camp dels míssils balístics. El famós coet A4/V2 de l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial, el Redstone americà i els Semiorka i Vostok soviètics són tots exemples de míssils que van acabar reconvertits en vehicles llançadors per la cursa espacial. 
Ara bé, encara que podem considerar avui en dia Ucraïna com un país relativament més petit que la Federació Russa, no podem obviar la seva importància pel que fa a la indústria armamentística, i també dins la construcció de ginys espacials. El pare del programa de motorització dels míssils balístics soviètics, Serguei Pavlovitz Koroliov, era nascut a Ucraïna. L’empresa Antonov va sorgir a les notícies fa poc amb la destrucció d’una part de la fàbrica, així com l’avió més gran del món, l’An-255 Mriya. Recordem que aquest avió va ser concebut originalment com a transport del transbordador espacial soviètic Buran, que va volar una única vegada l’any 1988.  
Pel que fa als programes espacials en curs, els seus costos extremadament elevats i les reduccions dels crèdits disponibles han provocat una tendència a promoure projectes comuns entre diversos països. Així, trobem la mateixa Estació Espacial Internacional, que engloba materials provinents dels EUA, del Canadà, de l’Agència Espacial Europea, del Japó i de Rússia. Encara que sigui un símbol tangible de la fi de la Guerra Freda i de la represa de relacions més normals de col·laboració entre països interessats en l’ús pacífic de l’espai, ja hi ha hagut tensions entre els programes americà i rus. La guerra actual pot agreujar aquesta situació, ja que difícilment podem imaginar que puguem tornar al nivell de confiança entre els diferents actors necessari a partir del moment en què la vida de tots depèn directament de les accions de cadascú. Aleshores, es plateja clarament el futur d’aquesta estació que, recordem-ho, ha permès la realització d’un gran nombre d’investigacions científiques, per exemple sobre els efectes de l’espai i la manca de gravetat sobre la fisiologia humana. De la mateixa manera, es poden esmentar els coets Antares, concebuts per donar suport a l’Estació Espacial Internacional, i que comporta components tant ucraïnesos, russos com americans. Els motors russos RD-180 han format part, fins al moment, dels coets americans Atlas V. Els motors ucraïnesos RD-843 es troben integrats dins els coets europeus Vega. El Centre espacial de Kourou a la Guyana francesa serveix no només per als coets europeus Ariane 5, sinó també per als Soyuz russos quan es fan servir per llençar càrregues civils. Així, la imbricació i els punts de contacte entre els diferents programes han estat nombrosos, sobretot durant l’última dècada. Avui, la continuïtat d’aquestes sinergies es troba en dubte.
Com queda l’exploració de l’espai? D’una banda, no dubtem que els EUA continuaran tenint una presència cada vegada més forta a l’espai. Els llançaments governamentals hauran de canviar de material, per això, i aquí és fàcil pronosticar una presència creixent dels nous actors privats americans per a la fabricació dels motors i la realització de vols comercials. De l’altra, les indústries xinesa i índia es troben en creixement continu. Aquests es basen en part sobre tecnologia soviètica per a la Xina, francesa per a l’Índia, però en tots dos casos han estat objecte de desenvolupament local i de la construcció de fàbriques pròpies. Són avui en dia independents d’altres països, i s’hauran de tenir molt en compte en la dècada a venir.