L’arribada de la campanya electoral i l’atansament de la data d’eleccions ha portat una onada de reaccions i propostes d’última hora –no siguis malpensada! Segur que ja feia temps que hi treballaven i la casualitat ha volgut, ves per on, que es puguin donar a conèixer a les portes d’uns comicis– per mirar d’aportar solucions a la problemàtica de l’habitatge. El Govern va presentar la setmana passada un programa d’avals hipotecaris per comprar un primer habitatge. És clar, les famílies no poden pagar un lloguer però es compraran un pis de 350.000 o 400.000 euros! Com no se’ns havia acudit abans! Així, si ho he entès bé, amb diners de tots avalarem que uns quants privilegiats –qui si no?– adquireixin propietat privada, pisos que mai més ningú farà servir o que potser, d’aquí a 5 anys, el propietari decideix posar-lo a lloguer, de nou, a un preu inabastable per a la majoria de mortals. Hi volen destinar 10 milions d’euros públics, 10 milions amb els quals el Govern podria arribar a pagar el lloguer de 800 o 1.000 pisos en un any, potser amb un programa de lloguer garantit, per incentivar la posada al mercat d’habitatges i a més, a preus assequibles. Però aquestes mesures, o penalitzar de veritat els propietaris amb pisos tancats o limitar preus, no estan de moda a Andorra. I al final, sembla que ningú s’adoni que el gran problema són els preus desorbitats, tant de lloguer com de compra. De veritat pensen que un jove s’ha de gastar 100.000 euros o més –facin una ullada als anuncis si no s’ho creuen– en un pis de 45 metres quadrats i una sola habitació? Potser primer anem a l’arrel del problema, i després ja veurem si cal o no incentivar la compra.