Finalment em vaig atrevir a demanar-li un autògraf a en Louis Malle. Venia de promocionar llargament Au revoir les enfants i la Filmoteca de Madrid li dedicava un cicle. Va contestar amb amabilitat les preguntes del públic i abans de marxar li vaig atansar l’únic suport en format paper que tenia disponible. M’ho va rubricar, no sense primer entretenir-se a passar encuriosit algunes de les seves pàgines. 

Era una època ben peculiar aquella. Vivia instal·lada en un dilema constant cada tarda. Anar a classe o creuar el carrer i escollir entre la sala 1 i la sala 2 de l’antic cinema Doré. No vaig trigar gaire a fer comptes i vaig adquirir l’abonament de temporada. Em sortia la pel·lícula a menys d’un euro dels d’abans. Un preu ridícul a canvi de la bona part del bagatge cinematogràfic del qual presumeixo avui en dia. 
“Les amants és una pel·lícula apassionant”, sentencia François Truffaut a Les pel·lícules de la meva vida. El director considera aquest títol com el millor de la carrera de Malle per la manera en què es desenvolupa amb espontaneïtat mentre “experimentem la sensació d’anar descobrint les coses al mateix temps que el cineasta i no abans o després que ell”. 
L’argument de Les amants es podria resumir com la història d’un adulteri viscut no amb culpa, sinó amb plaer. Un plantejament massa provocador a finals dels anys 50 i que a causa de les controvèrsies per la seva exhibició als Estats Units va obligar la Cort Suprema nord-americana a definir explícitament que el film no era pornogràfic. 
Per a en Truffaut el mèrit de Louis Malle radica que “ha aconseguit fer la pel·lícula que tothom du al cap i somia a realitzar: la història detallada d’un enamorament sobtat”. Tothom soc jo també i el meu cap ple d’històries d’amor a primera vista (i més enllà). Per exemple, la de la filmografia d’aquest director i –per extensió simbiòtica–, la del cinema d’autor i de la Nouvelle Vague i de la música de Brahms i de les grans i petites passions... i, amb un sentiment primerenc d’orfandat, de la meva fascinació per la Jeanne Moreau que no vull perdre mai. 
La seva mort aquesta setmana m’ha fet retrocedir a aquells temps passats de descoberta i d’enamoraments sobtats. De dilemes senzills i agosaraments inofensius. Nostàlgia, se’n diu. Jo m’estimo més aprofitar per, com diu Truffaut, experimentar de nou “la sensació d’anar descobrint les coses”. Repasso la llista d’interpretacions de Moreau i voldria no tenir cap altra preocupació ara mateix que decidir si sala 1 o sala 2. M’adapto i selecciono dos tenguins i una faltins. El cap de setmana penjaré el cartell de no disponible.