Aquí va una reflexió més al voltant de la identitat. D’un temps ençà ha esdevingut paraula de moda. Reivindicada per alguns líders religiosos, grupuscles antiimmigració i patums diverses com a essència d’un poble. El ser i el sentir de gent diferent unida per un passat i que vol construir un futur comú. I tot plegat format d’elements que la diferencien (i aquí és on rau el punt clau) de la resta. El fenomen es manifesta, però, en un context de globalització. En què els mercats ofereixen els mateixos productes i les idees circulen ràpidament per les xarxes. Mai abans l’universal havia estat tan accessible. Realitats que influeixen les persones que comparteixen una mateixa identitat. I també les que en comparteixen una altra. Identitats, per tant, que s’entrellacen, es barregen, i d’aquí en sorgeixen individus amb identitats múltiples. La identitat pura, monolítica, doncs, esdevé ridícula. Perquè una cosa és estimar i defensar la teva llengua, la teva història i la teva terra, i l’altra és limitar-se a aquesta. I precisament la darrera opció és la que prediquen aquells líders religiosos, grupuscles antiimmigració i patums diverses. És la creació del nosaltres i de l’altre. Una construcció que sovint va lligada al bé i al mal (entenent que l’equip del qual formem part només pot entrar en la primera possibilitat). Una construcció, per tant, que divideix i no apropa i en cap cas afavoreix la fraternitat, l’entesa i el diàleg més enllà de les nostres fronteres quan la nostra naturalesa és compartir.
