Parlar d’igualtat entre dones i homes és fàcil. El difícil –i el realment important– és convertir-la en drets efectius, aplicables i immediats. Perquè la igualtat no és un eslògan ni una meta abstracta a llarg termini: és una responsabilitat política del present.
La setmana passada, des del Grup Parlamentari Socialdemòcrata hem presentat el conjunt d’esmenes al Projecte de llei per al foment de la igualtat de tracte i d’oportunitats entre dones i homes en l’àmbit laboral. Ho hem fet amb una convicció molt clara: compartim el diagnòstic del Govern, però no compartim la resposta.
És evident que el món laboral continua reproduint desigualtats de gènere, especialment quan entren en joc la maternitat, la paternitat i la cura. Les dones continuen assumint la major part d’aquestes responsabilitats, i això té conseqüències directes sobre les seves trajectòries professionals, salaris i oportunitats. El problema és conegut. El que cal és actuar.
El projecte del Govern opta per una via excessivament gradual. Preveu assolir la igualtat total dels permisos de maternitat i paternitat l’any 2033. Això vol dir assumir, de facto, que durant gairebé una dècada més la cura continuarà recaient principalment en les dones. I això, senzillament, no és acceptable.
La igualtat no arribarà sola amb el pas del temps. Els estereotips no desapareixen per inèrcia. Calen decisions valentes, i cal prendre-les ara. Per això proposem que la igualtat total dels permisos de naixement i de cura sigui efectiva a partir del 2027. No és una proposta ideològica, és una proposta de sentit comú i de justícia social.
El temps de cura és clau. És poder, és oportunitat i és igualtat. I perquè aquest temps sigui realment compartit, cal garantir una corresponsabilitat efectiva. Per això reforcem el caràcter intransferible dels permisos: només així assegurem que no es reprodueixen, sota una aparença de llibertat, els mateixos desequilibris de sempre.
També hem volgut aportar seguretat jurídica. Les nostres esmenes concreten quan una empresa pot limitar el gaudiment simultani dels permisos, establint criteris clars, objectius i verificables. Protegir la igualtat no és incompatible amb donar certesa a les empreses; al contrari, una bona llei fa ambdues coses.
Un altre aspecte fonamental és la diversitat familiar. Andorra no és –ni ha de ser– un país amb un únic model de família. Les famílies monoparentals existeixen i tenen necessitats específiques. L’adopció i l’acolliment requereixen el mateix temps, la mateixa dedicació i el mateix compromís que un naixement. Per això defensem l’acumulació de permisos en famílies monoparentals i l’equiparació plena dels permisos d’adopció i acolliment, també a partir del 2027.
Perquè el dret és de l’infant, no del tipus de família en què neix o creix.
Finalment, hi ha una qüestió que sovint es vol esquivar: el finançament. Les prestacions de maternitat, paternitat, adopció i acolliment són prestacions socials, i com a tals han de ser assumides per la CASS. Traslladar aquest cost a l’Administració general no és ni coherent ni sostenible, i pot acabar afeblint el sistema de protecció social.
Aquestes esmenes no van contra el projecte de llei. Van a favor de la igualtat real, de les famílies i d’un mercat laboral més just. Van a favor d’un país que entén que avançar en drets no és una amenaça, sinó una oportunitat.
Ara la decisió és en mans de la majoria parlamentària. La pregunta és senzilla: volem una llei que posposi la igualtat o una llei que la faci possible? Perquè la igualtat, si no és avui, arriba tard.