Fa poques setmanes, el Govern anunciava que equipararà el permís de paternitat al de maternitat... l’any 2033. L’equiparació a les vint setmanes que té la mare actualment no arribarà de seguida, sinó que haurà d’esperar vuit anys per convertir-se en realitat. Gairebé una dècada perquè homes i dones tinguin els mateixos dies per cuidar un fill nounat. 
La notícia ha corregut ràpidament i, com era d’esperar, no ha estat gaire ben rebuda per part de la ciutadania. Només cal llegir els comentaris de les xarxes socials i dels articles dels diferents diaris del país. I és ben natural: no estem parlant d’un detall menor, estem parlant d’igualtat de drets, d’oportunitats, i també de responsabilitats.
La justificació del Govern ha estat econòmica: que si el cost és massa alt, que si caldrà fer-ho progressivament, que si així l’impacte serà assumible... I mentrestant, ens intenten convèncer que és una mesura “valenta” i “compromesa amb el futur”. Però el que realment transmet és que la igualtat efectiva entre homes i dones, en un àmbit tan bàsic com és la criança i en un context de declivi natal cada vegada més preocupant, no és una prioritat real per a l’Executiu. És una promesa ajornada. Un “ja ho farem”.
No és admissible que una política d’igualtat es cuini a terminis. Pensem un moment en el moviment sufragista, quan les dones lluitaven pel dret a vot. Imaginem què hauria passat si aleshores els governs haguessin dit: “Sí, us donarem el dret a vot... però progressivament, per grups d’edats ascendents, i d’aquí a vuit anys ja podreu votar totes, les joves i les no tan joves, perquè mireu, ara no ens va bé pagar totes les urnes extres de cop ni organitzar l’operativa que suposarà la vostra participació”. 
Oi que és impensable? Doncs de la mateixa manera, el dret a la igualtat en la criança tampoc no pot ser qüestió d’espera ni de quotes graduals. Aleshores es va haver de lluitar perquè no ens deixessin a la cua de la democràcia; avui, hem de lluitar perquè no se’ns deixi a la cua de la igualtat, ja que aquest retard perpetua rols de gènere antics i injustos. 
Si el permís de paternitat és inferior, les empreses –i la societat– continuaran veient la maternitat com un “problema” laboral, mentre el paper del pare queda relegat a un suport secundari. No només és injust per a les dones, que carreguen amb el pes principal de la criança, sinó també per als homes, que sovint volen assumir aquest rol però no poden per falta de temps i reconeixement institucional.
Molts països del nostre entorn ja fa anys que han fet els deures. Islàndia, Suècia, Noruega... tots han apostat per permisos iguals i intransferibles, amb resultats molt positius tant per a la conciliació com per a la igualtat de gènere. A Espanya, des del 2021 els permisos són iguals per a ambdós progenitors, amb setze setmanes cadascun. No es tracta de ser pioners, es tracta de no quedar enrere.
Si Andorra vol avançar com a societat moderna, no es pot permetre mantenir desigualtats evidents com aquesta. La igualtat no pot ser un “projecte”, i posposar-la a vuit anys vista és una forma de negar-la. L’equiparació entre dones i homes, mares i pares, existeix o no existeix. Les famílies necessiten suport ara, no d’aquí a vuit anys. I els infants, des del seu primer dia de vida, tenen dret a gaudir de la presència i la cura dels dos progenitors, no només d’un.
L’argument econòmic és, en aquest cas, absurd i inversemblant, sobretot amb vista del superàvit de 55,44 milions en el sector públic el 2024. El cost real d’aquesta nova proposta de llei és el que assumeix la societat mantenint models que perpetuen la desigualtat i dificulten la conciliació. I aquest cost, a llarg termini, és molt més alt que els milions que avui es volen estalviar.