La igualtat no té terme mitjà

En el tema de la igualtat no hi ha terme mitjà. Des de temps històrics, es parla que les dones hem aconseguit molt i s’ha avançat molt, però la igualtat és un concepte que considero que és tancat. O s’és igual o no. Els drets socials en els temps en què ens trobem són reconeguts i allò del conformisme ja no hi ha de ser. El nou Codi de relacions laborals no ha proposat cap mesura de conciliació laboral. Ens volen fer callar amb una ampliació del permís de maternitat i del de paternitat (aquesta irrisòria), i ens diuen que és un aconseguiment molt gran. Però en matèria d’igualtat no s’ha d’anar a passades; ja fa anys, segles, que s’estan fent i ara és moment de fer que aquells objectius, en uns temps gairebé utòpics i, en d’altres, considerats com a màxims, siguin mínims. Acceptar aquest Codi és dir sí a la desigualtat. La conciliació en pro de la igualtat, però, no ha de ser una renúncia al teu dret de ser i exercir de mare perquè ho pugui fer l’home. Tots dos han de poder exercir-lo. És important assentar les bases a partir de l’educació, però no podem esperar més. Ja n’hi ha prou. Hem deixat massa temps a la conscienciació, a la sensibilització. S’ha de passar a l’acció. I l’arma legislativa és la clau. Les empreses han d’oferir horaris que ajudin a aquesta conciliació. A contractar per productivitat i no per hores, i han d’estar obligades a fer-ho. La igualtat salarial s’ha de fixar per norma. Perquè parlem d’un dret humà que estem massa acostumades a veure vulnerat, diàriament i en massa àmbits. I ja n’hi ha prou. Ser feminista és per a mi defensar la igualtat i aquesta no accepta un terme mitjà.