El nostre patrimoni cultural ha de tenir un tracte sagrat. Molt més enllà de posar-lo amb el valor que es mereix, més que l’obligació legal de protegir-lo, o fins i tot més enllà del seu valor material, el patrimoni emana la sacralitat de ser un llegat dels nostres avantpassats, per tant, no tenim cap dret a destruir-lo, sinó l’obligació de transmetre’l a les generacions futures.

El 2026 s’enceta amb una proposta que, personalment, em fa molta il·lusió: la candidatura del llegat del Coprincipat a la Unesco, que aglutina els esforços d’urgellencs, andorrans i les bones gents de l’antic Comtat de Foix. Un projecte transnacional, alhora que genuïnament pirinenc. Aquest té un títol ben explícit: Els testimonis materials de la construcció de l’Estat dels Pirineus: el Coprincipat d’Andorra.

Fa poques setmanes, Antoni Comes, professor de la Universitat de Lleida molt vinculat per orígens a l’antic País de Foix, em va fer arribar una autèntica meravella. Es tractava d’un article aparegut al número 10 de Pays d’Ariège, revista editada pel Consell General d'aquest departament francès el juny de l’any 1989. L'autor és el desaparegut professor Claude Delpla i té un títol força suggerent: Deux pays fréres...une même civilisation. Ja hi posava de manifest les profundes arrels comunes entre Occitània i el vessant sud del Pirineu, que són encara més profundes entre els antics comtats de Foix i Urgell, així com el Principat d’Andorra.

Delpla va ser professor d’història i llengua occitana al Lycée Gabriel Fauré de la vila de Foix. Malauradament ja no podrà veure l’evolució d’aquesta candidatura perquè ens va deixar l’any 1997 a l’edat de 83 anys. Però com a humanista i, per damunt de tot, occitanista que era, ben segur que sigui on sigui estarà ben content. Quin goig aquests pioners com ell, o com Esteve Albert, que van posar-nos el cuquet per l’estudi d’aquest país pirinenc. Terra forjada de ferro, sang i lluites de poder, que ha anat escapçant-se per la creació de noves fronteres al llarg dels segles. El comtat de Foix, regit des del majestuós castell de la seva vila comtal, és també emocionalment el nostre país, com ho és la catedral d’Urgell erigida com un tòtem identitari urgellenc, un símbol de pedra viva.

Al bell mig, Andorra. Un autèntic miracle, com bé va definir en el seu dia Salvador Espriu. Un país que la seva constitució defineix com a Coprincipat parlamentari, cas únic al món. 

Les identitats són difícils d’encaixar-se com a blocs monolítics, i sovint, pots sentir pertinences a coses que són molt nostres, sense cap mena de prejudici que altres comunitats veïnes sentin les mateixes, atretes com un potent imant al llegat patrimonial comú. La candidatura és això: un treball conjunt. Ha de ser un èxit a mantenir i reforçar, independentment de la futura decisió de la Unesco, que esperem que sigui favorable. 

Per tant, foixencs, urgellencs i andorrans podem estar molt esperançats per aquest projecte, perquè potencialment ens enfocarà a la resta del món, com una cultura viva, una història digna de ser copsada pels millors guionistes cinematogràfics, i un futur molt millor del que teníem fins ara: el projecte de candidatura ja ha traçat les bases d’una ruta cultural i històrica, que ben segur pot ser un revulsiu espectacular per tota aquesta regió pirinenca. Aquest il·lusionant projecte és el millor homenatge que podem fer al Claude Delpla i a l’Esteve Albert. 

Finalment, dues antigues reivindicacions molt personals: aprofitant el projecte s’hauria de trobar la manera de recuperar i posar amb valor les ruïnes de Santa Maria de Costoja, així com intentar recuperar els ossos dels comtes de Foix, avui colgats on hi havia l’església del segon monestir de Bolbona, per dur-los a la cripta de sant Volusià de Foix, edifici molt lligat a la història dels comtes.

Tocoy-se gausos!