La imatge desfigurada

Darrerament en el meu entorn han coincidit en l’espai i el temps diversos casos de coneguts afligits per tristeses de diferent signe. No m’hi he vist implicat en primera persona, però he assistit als intents benintencionats de les persones pròximes als afectats d’aconseguir revifar-los del seu desencís. Després d’escoltar les diferents argumentacions d’aquests “terapeutes circumstancials”, he arribat a una conclusió que molt em temo és perfectament extensiva al teixit social genèric: la tristesa és un sentiment amb un grau de tolerància molt baix. De seguida s’intenta desdramatitzar-la fent ús de consignes d’un optimisme d’urgència que esclareixi de seguit el gris núvol que tapa l’escalf de l’esperança. El desànim, la melancolia i la falta de fe en els propis recursos per tirar endavant són estigmatitzats per una societat que fa proselitisme –almenys públicament– de la positivitat i les actituds edificants. Sols cal fixar-se en el boom editorial de llibres d’autoajuda, coaching emocional, programació neurolin­güística, intel·ligència emocional, etc. Guerra a mort a la tristesa i els laberints emocionals. 

Per als antics grecs la melancolia era una malaltia de l’ànima,  melaskholé, ‘bilis negra’, i era un dels quatre temperaments descrits per Hipòcrates i per tota la tradició mèdica fins al romanticisme. Contava sant Agustí que després de la mort d’un amic va quedar en un estat de postració gairebé tòxic: “Requiescebat in amaritudine” o, cosa que és el mateix, “Descansava en l’amargura”. Els budistes parlen de Kalakirima. La paraula està composta de Kala i kriya i significa etimològicament “el final del temps”. Sol aplicar-se a la mort, però en llenguatge popular es refereix a un sentiment concret de desesperança: una reacció contra la vida mateixa. El poeta romàntic anglès Samuel Taylor Coleridge fa referència a una aflicció sense dolor, buida, obscura i llòbrega, d’una tristesa adormida, sufocada, sense passió, que no troba alleujament natural ni descans en les paraules, els gemecs o el plor. 
A l’època en què Calígula pujà al tron, una mare va perdre el seu fill. Melitius encara no havia complert els 25 anys i tenia davant seu una vida prometedora. Havia estat molt unit a la seva mare, Marcia, i la mort del jove va desfer la dona. Es va apartar de la vida social i s’endinsà en el dol. Els seus amics la miraven compadits i esperaven el dia que recuperaria una mica de serenitat. No arribà. Va passar un any, després un altre, i un tercer, i Marcia continuava sense sobreposar-se al dolor. Al cap de tres anys, tenia la mateixa tristesa que el dia de l’enterrament. El gran filòsof estoic Sèneca li va enviar una carta. Li expressava la seva simpatia, però immediatament afegia: “El punt a debatre és si la pena ha de ser fonda o si no ha d’acabar mai.” 
El savi cordovès va endevinar la tecla. La tristesa és un estadi natural quan la fortuna ens dóna un revés, però la seva raó de ser es desvirtua si en lloc de conduir-nos a una assimilació i un coneixement del dolor ens du a un rebuig unilateral de totes les coses bones que queden per viure. “El dolor és inevitable, el sofriment l’escollim nosaltres”, asseverava Plató. Em moc en un terreny relliscós, aparentment totes aquestes afirmacions clamen al cel de l’elementalitat i transiten la gran esplanada dels llocs comuns. Però pel que he vist els darrers dies amb els casos que esmentava abans, potser no és així. Vivim dies d’un optimisme matusser i obtús que vol aniquilar els símptomes de la tristesa a les primeres de canvi. Deixem que la gent trista estigui trista, ja es veurà amb el temps si el quadre passa a ser d’impressionista a clínic. Mentrestant deixem que les onades i els llamps els sacsegin els fonaments de l’ànima, s’ha de tenir paciència i la convicció que l’única forma lúcida de copsar en la seva justa mesura la bellesa d’un mar en calma perlejat per la llum del capvespre és conèixer la imatge desfigurada que coexisteix a l’altre costat del mirall. 
Des de Sherwood (art. 2008-13), disponible a les llibreries i a editorialeltoll.blogspot.com.