M’acabo d’asseure davant de l’ordinador per escriure aquest article, després de veure un vídeo que m’ha aparegut absolutament per casualitat –o potser no tant– gràcies a l’algoritme de YouTube. El vídeo era un short, presentat com un reel de motivació, en el qual un home vietnamita explicava una cosa sobre la nostra capacitat d’aprendre idiomes que em va deixar pensant molt. La qüestió és tan, però tan simple i lògica, que és increïble que mai no surti sobre la taula quan ens plantegem aprendre una llengua nova. A què em refereixo? Al moviment de la boca.
L’home deia que, quan creixem, durant els primers mesos i anys, ens eduquen ensenyant-nos els moviments que ha de fer la nostra boca per pronunciar les paraules en el nostre idioma matern. I quin és el problema d’això? Cap. Però és exactament el que provoca que parlem amb accent –com diem quan algú parla una llengua que no és la seva amb una sonoritat estranya, que no concorda amb la que hauria de tenir. Per què passa això? Perquè, quan volem pronunciar paraules en un altre idioma, ho fem amb la configuració de moviments que tenim instal·lada des de petits, i no tots els idiomes funcionen igual.
On vull arribar amb això? A un lloc que no té res a veure amb aprendre anglès, francès o xinès. És una cosa molt més bàsica. Quantes vegades ens trobem amb situacions en què la nostra configuració original no ens permet avançar davant de problemes o conflictes? Quantes de les nostres creences, dels nostres prejudicis o interessos, que portem dins gairebé com una marca de fàbrica –encara que sovint siguin coses imposades des de fora– poden estar condicionant-nos a l’hora d’intentar canviar o millorar?
Ara que hi penso, crec que és com jugar a tennis: segons el tipus de pista –ràpida, d’herba o de terra batuda– es necessita un tipus de calçat completament diferent. Llavors, no serà que, per canviar moltes de les circumstàncies de la nostra vida, hauríem de començar per observar quins són els hàbits que ens han portat fins aquí? Encara més: no hauríem de revisar també els nostres valors i tot el sistema de creences que ens envolta, ja que el món canvia a mesura que passa el temps, i nosaltres amb ell? Perquè, si no ho fem, correm el risc d’actuar des de la il·lusió que ens provoca donar per fet que allò que creiem que ens defineix és una cosa que algun dia, algú –probablement els nostres pares– va gravar a foc sobre pedra, i que tota aquesta estructura és inamovible simplement perquè ens acompanya des que tenim ús de raó.
La realitat, crec, és molt més propera a la versatilitat i, sobretot, a no donar tanta importància al que creiem que ens defineix, perquè, de vegades, les coses són molt més senzilles i fàcils d’entendre si les enfoquem des d’un altre punt de vista. Com canviar els moviments de la boca... o les soles de les sabatilles.
