En aquest inici d’estiu alguns aspirants a dirigir la política andorrana presidint el Govern es troben confrontats a la necessitat d’existir i la voluntat de politiqueig. El síndic i els presidents de grup parlamentari han preparat una cerimònia d’entrada en funcions del nou copríncep episcopal digna de l’etapa preconstitucional. Ressuscitant el sometent i obligant, contra dret i raó, els infants de les escoles a participar en un espectacle preconstitucional, com es feia quan arribaven els antics delegats permanents i els coprínceps d'abans, el país retrocedirà trenta-cinc anys enrere.

Com que la situació política al Consell General, amb una majoria abúlica i una oposició inexistent, no deixa als consellers generals cap possibilitat de dur a terme un treball legislatiu satisfactori, aprofundit o, senzillament, estimulant, els consellers generals han trobat la manera d’omplir la seva agenda institucional.

Qualsevol pretext és bo per existir. Es viatja multitudinàriament a San Marino i es llueix amb actes protocol·laris que topen frontalment amb l’esperit i la lletra de la Constitució.

Ja fa setmanes que hi ha molt soroll, molta fatxenderia, en tot plegat, fruit d’una dinàmica molt concreta de la política d’aquest moment.

En política res no és de franc. El problema és la manca d’una estratègia que vagi més enllà del lluir circumstancial dels que ja han anat a prendre mides pel vestit de cap de Govern. Obliden que la credibilitat depèn de la claredat, de la coherència, de la constància i de la solidesa. No en van pas sobrats.

Avui no tenim una alternativa capaç, d’una banda, de galvanitzar la gent socialdemòcrata i progressista i, de l’altra, d’oferir a la societat un projecte engrescador, que pagui la pena, i que tingui una encarnació creïble.

I del costat de la majoria tots assagen de desmarcar-se de Xavier Espot pensant que això els pot ajudar a surar.

Mentre, les elits que marquen el pas en el capitalisme financer van al seu aire. Les classes mitjanes trontollen. I la sensació ciutadana de desatenció i desemparament, quan fallen elements bàsics –començant per l’habitatge–, és gran. En la fatalitat guanya qui és capaç d’ensarronar la ciutadania amb la pàtria i amb l’espectacle.

En un moment crític per a tancar l’acord d’associació amb la Unió Europea, Europa emet senyals inquietants. I genera un cert desassossec, potser perquè n’esperàvem massa.

De cop ha entrat el desconcert. Davant d’aquest panorama, és fàcil imaginar que cada vegada hi hagi més gent que se senti desorientada. La sensació que no hi ha ningú al volant en aquesta era de canvis crea un buit de confiança que pot ser tan perillós com les mateixes crisis. Els referents i els lideratges que solien oferir estabilitat s’han diluït, i sembla que la percepció d’abandonament i d’incertesa creix. És possible rescatar la política? Per intentar-ho hauríem de saber respondre a quatre preguntes:

Quin creixement? No val tot i les prioritats a l'hora de créixer són determinants.
Quina felicitat? És la pretensió d'establir el benestar al qual han d'aspirar els ciutadans.
Quina desigualtat natural? Ser diferents no és el mateix que ser desiguals.
Què significa competir? La competència no pot ser criteri de justícia social.

El resultat de tot això el sintetitzava Tony Judt quan explicava com es va construir el deliri del passat fi de segle: "Amb l'admiració acrítica pels mercats sense restriccions, el menyspreu del sector públic i la falsa il·lusió de creixement infinit". I així estem, a Andorra, en un augment global de la riquesa que pretén dissimular les disparitats distributives que col·lapsen la mobilitat social i destrueixen la confiança indispensable per donar consistència a la democràcia constitucional andorrana.