L’altre dia llegia un article a internet, i ja ho diuen que allà s’hi troba de tot, sobre el perdó. La veritat és que l’analitzava en la seva vessant més filosòfica i ràpidament la meva dispersa i indisciplinada ment va trobar altres centres d’interès: havia d’escriure l’article per al BonDia. I per què no escriure sobre aquest concepte bíblic i diuen que quasi exclusivament diví? A veure què en surt.
El fet de perdonar el vivim des de ben petits. Quan algun company de pati deia o feia alguna cosa que nosaltres vivíem com la pitjor de les ofenses, tot sovint li fèiem provar el nostre xarop de bastó; començava llavors un breu però intens episodi de crits i esbatussades fins que arribava la mestra, amb un halo d’objectivitat davant d’aquell conflicte, i acabava fent-nos demanar perdó l’un a l’altre. I nosaltres, agraïts de la seva oportuna aparició, acabàvem demanant perdó i perdonant el company. No sabíem ben bé què comportava el nostre perdó, perquè marxàvem envoltats en dos núvols d’improperis, injúries, malediccions i imprecacions ben variats dedicats a aquell que marxava en direcció contrària. El que és clar és que el perdó marcava el punt final del conflicte.
Però ara que ens hem
fet grans, què significa realment això de perdonar? És l’acció per la qual una persona disculpa a una altra una ofensa i renuncia a venjar-se o a reclamar un just càstig o restitució, i decideix no tenir en compte aquella ofensa en el futur. De fet, contradictòriament, qui perdona no “fa justícia” quan concedeix el perdó, sinó que hi renuncia quan renuncia a la venjança o a la justa compensació. Així, si ho haguéssim sabut de petits, potser no hauríem anat perdonant tan alegrement a tort i a dret... Perquè quan ets petit ets enormement sensible a la injustícia i perdonant no fas justícia! Només atures el conflicte! Quina frustració més gran!
Però, de grans, el concepte del perdó pren tota la seva connotació més intensa i també bíblica. Sovint ens veiem confrontats a situacions que ens dolen, que ens fereixen, que ens deceben o que senzillament ens afecten. I més quan són persones del teu entorn les que et fan sentir així. Que injust veiem que ens hagin dit o fet allò! O almenys és així com ho sentim, i els sentiments no els controlem sinó que afloren sense avisar si són bons o dolents. Llavors entra en escena el perdó, aquella acció amb la qual ens comprometem a oblidar el dolor del greuge i a deixar de banda aquella justícia compensatòria que creiem que ens mereixem. I tot perquè valorem molt més la part positiva que ens aporta el nostre agressor emocional. Però tots sabem que resulta molt difícil aquell compromís que pren qui perdona, perquè també entra en escena l’oblit. Aquest no és automàtic ni simultani de l’acte de perdonar; pren el seu temps. Però per sort, el temps, diuen, ho cura tot.
D’alguna manera, quan perdonem ens apropem a l’essència cristiana: preferim entomar les conseqüències personalment abans que lluitar perquè se’ns restitueixin els nostres sentiments ferits. Jesús es va sacrificar per salvar la humanitat dels seus pecats. Però, deixant de banda les creences religioses, adonem-nos que perdonar va molt més enllà del fet de tancar una ferida emocional amb algú. Jo hi veig un acte d’amor verbalitzat o tàcit, tant se val. La qüestió és que ens importa aquella persona i cap greuge pot trencar aquell amor, aquella confiança, aquella relació interpersonal.
Així, quan concedim el perdó a algú ens convertim en una espècie d’ésser magnànim i compassiu a qui només li importa el benestar de l’altre i que deixa de banda aquell sentiment tan poderós, de vegades, que és l’egoisme.
Quedeu tots perdonats, per cert!
