La insostenible sostenibilitat

Governs d’arreu del món, entre els quals el d’Andorra, es van conjurar fa uns anys per aturar el canvi climàtic. D’aquells compromisos, any rere any, n’han sorgit incomptables declaracions d’intencions i algunes (per què no dir-ho) tímides mesures. No han estat poques les polítiques que se’ns han presentat sota l’embolcall de la sostenibilitat. Entre elles, la potenciació del transport públic i la bicicleta elèctrica (de moment notem pocs canvis) i les ajudes per a l’adquisició de vehicles menys contaminants (diguem-ho pel seu nom, que aquests també contaminen). Ara se’ns presenta una nova acció amb etiqueta eco: una taxa sobre els automòbils més vells i, per tant, més contaminants. L’actuació no arribarà sola, però, i de fet ja s’han plantejat “millores” en les ajudes per adquirir cotxes elèctrics (ja saben, aquells tan assequibles). Temps fa que parlem de mobilitat sostenible, però les carreteres segueixen plenes de vehicles, sense espai per a les bicicletes, i el que defineix l’elecció d’un mitjà de transport segueix sent el poder adquisitiu de l’individu, és a dir, la seva classe social. Podem endevinar, doncs, en qui repercutirà més negativament aquesta taxa sobre les emissions de diòxid de carboni que ara es planteja. També l’impacte final que aquesta acció tindrà en el medi ambient. No seria més efectiu fomentar els desplaçaments a peu, en bicicleta o autobús en comptes d’afavorir l’accés a una eina que també pol·lueix i que tampoc és sostenible? No haurien de ser equitatives les polítiques fiscals? No troben a faltar mesures valentes per combatre el canvi climàtic i menys pseudosostenibilitat?