Crec que a les lectores i els lectors que visquin o hagin viscut a Andorra no els serà gens estrany  cert sentiment d’insularitat. Un sentiment que es desprèn de la silueta geogràfica d’aquest país que ubicat als Pirineus podria trobar-se al bell mig de l’Atlàntic. El paisatge muntanyenc hom el pot imaginar arribant fins a la costa i trencant-se en penya-segats modelats per l’eternitat de les onades. Hom pot imaginar-ho i de sobte tot encaixa. Ja no és l’aïllament físic ni el mític, és la sensació d’estranyesa entre la familiaritat dels companys en el concert de les nacions. Crec, però potser m’equivoco, que voler explicar què és Andorra és el nostre vici compartit, perquè la vida illenca no és com la del continent.

James Kirkup ho sabia, coneixia bé les illes –anglès ben britànic que residí durant molt de temps al Japó– i potser per això detectà –amb infal·libilitat, diria jo– la nostra insularitat i s’instal·là a Encamp. Va passar com un estrany entre nosaltres i fins al 2018 no es recuperà la seva figura –amb una exposició exterior de la qual ja s’ha parlat als mitjans. Ara es recupera la seva obra –potser la part més interessant dels escriptors, si em permeten la ironia– i Anem edita Una illa en el cel. Poemes per a Andorra, amb l’estudi i preparació de Manel Gibert i la traducció –l’edició és bilingüe– de Txema Díaz-Torrent. 

L’estranyesa de Kirkup traspua l’autor i cau en el poema. Segons avança la meva lectura constato com Kirkup se suma a la llarga tradició de cert paisatgisme líric del qual la metàfora del títol del poemari n’és el màxim exemple. Però també trobo poemes relacionats, no ja amb l’illa, sinó amb la insularitat. Això és: amb l’estranyesa, amb l’estrangeria. I són aquest, dins un conjunt que ja em plau a bastament, els que potser em criden més l’atenció. 

Serveixi d’exemple La meva introducció a Andorra, del qual citaré la primera estrofa: “Innocentment, vaig/ apropar-me a les portes/ automàtiques -algú/ s’hi atansava des de dins- es van obrir per a ella, no pas// per a mi! [...]”. En aquests versos es conjuminen elements peculiars dins la tradició poètica –les portes automàtiques– però familiars en les nostres vides –qui no s’ha sentit que potser ha perdut l’ànima quan unes portes automàtiques l’hi barren el pas–, elements que llegits com a símbols de progrés ens parlen de la resistència d’aquest a la bellesa que es troba solament a la muntanya. Aquestes portes s’obren per a qui ja hi és, però són hostils per a qui vol entrar. Més avall, al poema, les pròpies portes es tanquen quan la veu vol entrar. Un desastre, vaja. Una veu del defora i que s’hi manté voluntàriament al marge, doncs des d’allà sí que és possible la bellesa.

Però no sempre és així. A Sempre un estrany, tot i el títol, la veu és recollida per algú mentre espera a la parada de l’autobús enmig d’una tempesta de neu. Cito una estrofa: “No podia creure/ que s’aturés per mi,/ un vell no conductor// que menysprea els cotxes/ en una terra on els no conductors/ són inadaptats socials”. De nou elements familiars a la vida però aliens al paisatgisme. I James Kirkup, que tot i considerar-se sempre un estrany va saber, via la intuïció poètica, de la nostra insularitat. Cito el poema Una illa en el cel: “Andorra –Illa/ nàufraga en un oceà/ de muntanyes amb cims/ que són onades– amb blanques i ventejades crineres/ dels cavalls salvatges de la neu”.