Les societats modernes es podien dividir entre apocalíptics i integrats. Si més no, així ho afirmava, l’any 1964, Umberto Eco. Aquesta dicotomia es construeix, d’una banda dels apocalíptics, que profetitzen la degradació de la cultura, i, de l’altra, dels integrats, que abracen de manera optimista la cultura de masses.
En aquest marc cultural, el dibuix es presenta com una disciplina artística que no ha gaudit del prestigi que mereix en totes les esferes culturals. El seu vincle amb la cultura de masses –sovint com a subsidiari dels textos literaris o associat a productes de consum popular com els còmics– ha fet que no se li reconegui àmpliament l’entitat pròpia que té el dibuix com a llenguatge artístic.
A l’exposició Inhabitabilitat inevitable, de l’artista Xavi Casals, hi trobem la confluència d’aquests dos mons: el relat d’un món apocalíptic en què l’ésser humà contempla amb indolència la seva desaparició, combinat amb l’ús d’un llenguatge popular i accessible com és el dibuix. Lluny de neutralitzar-se, ambdós mons es reforcen: la immediatesa del dibuix intensifica la incomoditat del relat.
Casals representa amb les seves obres les hores finals de la humanitat, un món difícilment habitable que ressona inevitablement en l’actualitat: la crisi de l’habitatge, la voracitat de l'urbs, l’atomització i la individualització de la societat, i una natura que es rebel·la contra tot plegat.
Tanmateix, de forma recurrent, entre les línies negres del dibuix de Casals s’hi obren àmplies escletxes de llum que conviden a l’optimisme. No en va, qui proclama la fi del món, alhora, està imaginant l’esdevenidor posthumà. Ho fa creant universos en què només resten empremtes de la humanitat que s’hibriden amb una natura que emergeix victoriosa després de la davallada apocalíptica.
Però Casals també genera espais alternatius a aquesta crisi habitant el museu. Durant els mesos que dura l’exposició, Xavi Casals ocupa físicament l’Espai Caldes convertint-lo en un lloc de creació i presència. Tot un acte de resistència: existir creant, posant el cos com es fan la majoria dels actes rebels, en un context social que tendeix a la virtualització i a la precarització de l’experiència.
El museu esdevé així un refugi d’allò humà. Un espai de vida on encara es poden assajar noves formes de comunitat. Un lloc segur on poden viure els afectes, les idees i les vulnerabilitats en un món cada vegada més hostil i menys lliure.
Afirmava Nietzsche sobre l’art que “és capaç de fer retrocedir els pensaments de nàusea sobre l’espantós i l’absurd de l’existència convertint-los en representacions amb les quals es pot viure”. Inhabitabilitat inevitable, ho demostra.