Aquest estiu he passat moltes hores en un hospital. Quan passes els dies en un centre hospitalari, encara que sigui d’acompanyant, t’adones que vius en un món diferent. La seva organització és única. Té els seus horaris, les seves normes, els seus espais, els seus habitants fixos i els seus visitants.
En un hospital tens contacte amb un munt de professionals: la infermera simpàtica que sempre està disposada a ajudar, la metgessa seriosa que t’explica les coses però que no vol gaire cordialitat, o l’auxiliar que sempre saluda somrient quan entres o surts de l’habitació.
I en un hospital, com és lògic, també trobes altres pacients i les seves famílies. Si la recuperació s’allarga et canvien la companya d’habitació perquè ara l’objectiu és que els malalts estiguin el mínim de temps possible ingressats. I en un d’aquests canvis de pacient vaig conèixer una dona de 75 anys. Eixerida, ulls blaus, somriure espontani i una capacitat de xerrar increïble. Vam parlar de molts temes: la sequera, els problemes de circulació de les cames, la truita de patates, el carnet de conduir... Una tarda, quan va saber que vivia a Andorra em va preguntar quantes llengües parlava. Quan li vaig dir que cinc es va quedar molt sorpresa. De seguida va dir una frase que se m’ha quedat gravada: “tu ets molt intel·ligent”. Aquella nit vaig marxar de l’hospital ben cofoi.Però des d’aquell dia la lloança em continua voltant pel cap. Quan penso que aquella dona portava una masia centenària. Era capaç de plantar els llegums i les verdures quan tocava per poder tenir productes del seu hort durant tot l’any. Amb orgull deia que a la seva cuina sempre tot era fet a casa. Menjaven de quilòmetre zero, però sense floritures.
Cada tarda els donava verdura a les gallines perquè menjant verd ponien millors ous. Cada matí i cada vespre munyia les vaques per després fer unes natilles i uns arrossos amb llet per llepar-se'n els dits.
Al seu poble tenen molta fama els tomàquets. Era prou espavilada per plantar-los al mateix moment que ho feien a la resta de caserius. Però com que la seva masia era de les poques que no es trobava al fons de la vall, els seus tomàquets maduraven més tard. Així, quan escassejaven els tomàquets, ella arribava al mercat amb una col·lecció nova i era un no parar de vendre. Cada tarda miràvem l’espai del temps a la tele. Tampoc calia. Quan teníem la finestra oberta i el dia s’havia aixecat ple de núvols deia que no valien per a res, que la pluja que cauria seria de mentida. I així era, després d’una mica de xim-xim, els núvols marxaven, el cel s’obria i sortia el sol.
Li van donar l’alta i ja no ens hem vist més. La pregunta continua rodant-me pel cap: qui és més intel·ligent?