La intel·ligència 2.0
Fa unes setmanes, vaig comentar un missatge de correu electrònic, que venia suposadament d’un tal Christ i em comminava a redactar un escrit sobre la intel·ligència artificial (IA). Ho vaig fer, tot i que em vaig centrar més que res en l’ús actual de l’expressió per descriure aplicacions que al meu entendre són simples mecanismes que busquen i classifiquen dades. Tot i que algunes d’aquestes aplicacions poden ser prou espectaculars –com ara reconèixer una cara o bé llegir una matrícula d’un vehicle en moviment–, al meu entendre no són representatives de l’aspecte intel·ligència de la IA. Dit d’una altra manera, el suposat Christ que em va enviar el missatge spam original sens dubte era un programa automatitzat força ben escrit, amb la capacitat de triar els destinataris més idonis dels seus missatges en funció de les seves possibles aficions. Però encara que fes servir algunes eines pròpies de la IA per determinar a quins destinataris els podrien interessar mínimament el tema –notem que, en el meu cas, el va encertar de ple–, per a mi era un simple robot, un automatisme sense intel·ligència pròpia.
Podem girar la qüestió al revés, i preguntar-nos què és allò que fa que nosaltres ens considerem éssers intel·ligents, fins al punt d’anomenar-nos homo sapiens (l’home que sap). Molts pensadors eminents s’han atacat aquest problema. Encara que no hagin acabat amb una determinació clara d’allò que és la intel·ligència, si més no han arribat a algunes conclusions. Entre altres, queda clara la relació entre la intel·ligència i el lliure albir, la voluntat pròpia, independent, i no condicionada per l’entorn. El programa d’enviament de correu en manca del tot. Molts animals en tenen més: un gos pot tenir gana i sentir la necessitat imperiosa de menjar, però pot triar entre diferents maneres de satisfer la gana: gemegar davant del plat buit, intentar obrir el sac de pinso a queixalades, mossegar la cama del seu propietari... El gos és, doncs, més intel·ligent que el programa d’enviament del correu.
Així, si algun dia aconseguim crear una veritable intel·ligència artificial, pel cap baix haurà de tenir aquesta llibertat per triar entre diferents maneres d’arribar al resultat desitjat. Fa poc, el sistema Alpha Go va aprendre a jugar dues variants d’escacs, sense necessitat d’ajuda humana: va poder triar les seves pròpies eines per fer-ho.
Una altra qüestió, totalment diferent, és si ens interessa estar envoltats d’aquesta mena de màquines. És a dir, que quan un cotxe de conducció automàtica s’hagi vist obligat a triar entre atropellar un vianant i lesionar el seu propietari, podrà prendre aquesta segona opció amb tota independència. Perquè ell ho vol.
Sospito que la seva presència pot complicar la vida dels pobres humans.