La invasió dels ultracossos

Us diu res el títol en català del film Invasion of the Body Snatchers (1956)? Potser ajuda si afegim que el remake del 1978 el protagonitza Donald Sutherland, i que narra com uns extraterrestres arriben a la Terra i es dediquen a posseir els cossos, i substituir-los, dels ciutadans d’un poblet de Califòrnia. I què, us demanareu. Si és així, és que no teniu un fill que, de sobte, comença educació secundària i acabat el primer mes és una persona diferent. 

La hipòtesi inicial amb què vàrem treballar va ser aquesta: que vivíem una situació similar a la desenvolupada al llargmetratge, i que en algun moment de les setmanes inicials de curs un organisme originari d’una altra galàxia havia reemplaçat el nostre fill gran. A les proves em remeto. De la nit al dia, un infant adorable i afable que gaudia com qui més de les tardes de jocs en família, de les jornades maratonianes de pel·lis i crispetes, que ens idolatrava com a progenitors exemplars, desapareixia dins les quatre parets del dormitori o et requeria cinc euros per anar a berenar amb els amics. Ell sol, és clar. Val a dir que la transformació física, més enllà d’una lleugera estirada i d’una mica de pèl moixí al bigoti i a la barba, era gairebé inapreciable. Però, ai, el caràcter... Semblava clar que les ments pensants àliens no havien estudiat prou bé el tarannà dels futurs hostes; i emprem el plural perquè el fenomen, igual que succeïa a Santa Mira en la ficció, va afectar tota la població –adolescent–. Un bon dia, sense avisar, aquella criatura de personalitat dolça va deixar d’endreçar la seva habitació com ho havia fet fins aleshores, i l’ordre espartà característic va veure’s desplaçat per l’entropia absoluta, amb piles de roba i andròmines desendreçades per tot arreu. El lector àvid que havia estat el nostre nen –noteu l’ús del passat– no volia ni sentir a parlar d’atansar-se a un llibre, per la qual cosa vam deduir que la tinta, o el paper extret de boscos sostenibles, suposava un perill per al seu metabolisme alienígena. I què me’n dieu, de la música? La fisiologia d’aquell ésser pluricel·lular rebutjava totes i cadascuna de les cançons que sempre havia escoltat i no reaccionava més que als ritmes demoníacs i lletres corcó del reggaeton. L’havíem perdut per sempre.

El pla d’invasió tenia, al meu entendre, un altre error garrafal. Els marcians eren bipolars sense medicar: arribaves a casa, senties el nano cridar, queixant-se, i passats dos minuts s’apropava i et feia una abraçada. On sí que era regular, un atribut compartit amb la resta de teenagers, era el corpus de frases que els havien inculcat, entre les quals destaquem “deixa’m estar, és la meva vida” i, la millor, “doncs no m’haguéssiu tingut”.