Michel de Montaigne sostenia que la saviesa i el seny adquirits al llarg de la vida permeten assolir un estat benefactor d’aplom i de serenitat. "Quand on me contrarie, on éveille mon attention, non pas ma colère."
La injúria de paraula i el dany de fets poden tenir com a resposta conductes vàries, des de la indiferència, la curiositat, la submissió o la condescendència fins al gran trasbals que suposa deixar que la còlera ens domini. La inèrcia apàtica i la força impetuosa són extrems que semblen gens recomanables. L’acabament de la paciència condueix a la irritació. I l’enuig concita reaccions viscerals, combatives.
Experimentar l'ira no satisfà, però és natural, la duem a dins, i s’ha de conèixer, i aprendre a conviure-hi bo i fent esforços, de vegades titànics, a fi d’aplacar-la sense perdre la sang freda ni el clar judici. Quan el desig de colpejar subestimant els perjudicis arriba a un alt grau d’intensitat, convé refrenar les passions: els accessos de fúria anul·len qualsevol possibilitat de raonar. Si l’odi covat a còpia de rancúnies i ressentiments es desferma, la rauxa sols ofereix amargues revenges. La discòrdia suscita hostilitats que ultrapassen l’animadversió (no sempre prou justificada) i que rarament apaguen la set de venjança. Ja no ens acontentem amb el desafecte, sinó que anem més enllà del límit de tolerància, i el disgust i l’aversió esdevenen aïrament, alliberament d’impulsos tumultuosos i afany de destrucció. I encara sort que normalment l’ardor violent és momentani, tot i que en alguns casos seria preferible esbravar la bilis acumulada de la ràbia i no reprimir-se rere una aparent presència flegmàtica, perquè la indignació dissimulada, en canalitzar l’agressivitat, fa que ens corroïm i incita a usar estratègies més subtils i malicioses per abatre l’adversari que no pas l’arravatament transitori, molts cops merament defensiu.
De tota manera, els codis d’urbanitat aconsellen una tranquil·litat que faci que no ens esglaiem, no ens paralitzem i no ens precipitem davant l’amenaça o l’ultratge. Per exemple, poc s’aconsegueix contrarestar o vèncer segons quins atacs entrant en furor contra qui ofèn, ja que certes ofenses taquen l’honor de l’ofensor, no de l’ofès.
Així doncs, cal aturar-se a analitzar cada situació, puix que l’enemic pitjor sol ser l’excessiva susceptibilitat. Els rampells d’exaltació sovint revelen conflictes interns en els quals les febleses pròpies superen de llarg les vergonyes alienes. Tanmateix, costa contenir-se. I eventualment val més un tarannà relativament irascible que el fet de renunciar a oposar resistència a envestides punyents. Això no obstant, tinguem en compte que qui porta la contrària no necessàriament actua de mala intenció. Hi ha confluències insospitades que neixen de la polèmica. I mantenir la calma resulta generalment millor: restableix l’equilibri anímic.
En canvi, prendre una enrabiada…
