La junta del Morbo
A vegades hi ha noms científics que ens sonen, com els d’alguns dels nostres estimats bolets (boletus edulis: cep!). Però d’altres, com ara yersinia pestis, segur que no els diuen res. I millor que així sigui, ja que aquest bacteri que es transmet per la picada de les puces de les rates infectades –un cas terrible de zoonosi, que és com es diuen les malalties que salten dels animals als éssers humans, ha estat responsable de més de 200 milions de morts en la història.
Sí, estic parlant de la pesta negra, l’epidèmia més mortífera de la humanitat, que va reduir en un 60% la població d’Europa a mitjans del segle XIV. L’epidèmia havia començat cap al 1346 a l’antiga Caffa, avui Feodòssia, a Crimea, assetjada per l’exèrcit mongol, que fou qui va portar la malaltia a Europa! La pesta va arribar a la Catalunya l’any 1348 i a partir d’aquí es va estendre per Andorra.
Des d’aleshores van tenir lloc fins al segle XVIII brots successius que van produir gran mortalitat. Gràcies a Déu i a la prudència que ens ha caracteritzat sempre als andorrans –si més no, fins fa poc– l’agost del 1652 els membres del Consell de la Terra –que és com es deia el Consell General antigament– van celebrar un consell extraordinari per tractar el preocupant tema de la pesta i el possible contagi per part de la població nacional. En aquest “consell de la Vall dels 24” ja es parlava dels “molts contagis”, del cessament de tota relació comercial –la llana era el gènere majoritari en aquestes transaccions– entre Escaldes i les poblacions veïnes afectades i de l’aplicació del “recot del morbo i de la terra” a aquelles persones que no acatessin els dictàmens del Consell, com els 40 dies de quarantena si venien de fora del país per “purgar” la seva salut.
A banda de les actuacions de la Junta del Morbo, Simeón de Guinda y Apeztegui (1659-1737), aquell copríncep que vetllà sàviament per salvaguardar els drets dels andorrans i la seva absoluta independència del rei d’Espanya Felip V al començament del segle XVIII, l’any 1721 va donar instruccions per tancar la frontera a fi d’evitar que l’epidèmia que havia començat a Marsella l’any abans arribés a Andorra i passés des del nostre país a la resta de la península Ibèrica. Aquest darrer brot de l’epidèmia a França va començar el 1720 i va estendre’s –gràcies a la negligència de les autoritats– per no aplicar-se correctament les mesures de control amb un vaixell que va arribar contaminat amb el bacteri i va acabar sent el responsable de la mort del 50% de la població de Marsella.
En aquell difícil temps el nostre país va tenir unes taxes de mortalitat i de natalitat altíssimes i l’any 1778, 30 anys després d’haver-se publicat el Manual Digest, el Consell adreçà una carta al governador del comtat de Foix sol·licitant-li cereals a causa de la “misèria” que patien moltes famílies a Andorra.
Per alguna cosa deia el jesuïta del Segle d’Or espanyol Baltasar Gracián que “es cordura provechosa ahorrarse disgustos. La prudencia evita muchos”.
Versió per a imprimir